Poesia kaiera
Poesia kaiera
Oscar Milosz
itzulpena: Patxi de Vicente Arbeloa
2025, poesia
64 orrialde
978-84-19570-40-6
Oscar Milosz
1877-1939
 
 

 

Hildakoak oro, horditurik

 

Hildako guztiak horditurik daude euri zaharrez eta lohiaz

Lofotengo hilerri arrotzean.

Urtzaldiko erlojua tik-tak ari da urrunean

Lofotengo zerraldo txiroen bihotzean.

 

Eta bedatse beltzak barrendutako zuloei esker,

Beleak gizen dira gizakien okela hotzez;

Eta haur-ahotseko haize meharrari esker

Lo goxoan dira Lofotengo hildakoak.

 

Ez ditut, ziur asko, sekula ikusiko

Ez itsasoa ez Lofotengo hilobiak

Eta, alabaina, sentitzen naiz lurreko bazter urrun hori

Eta haren nahigabea oro maiteko banitu bezala.

 

Zuek aienatuak, zuek suizidak, zuek uxatutakoak

Lofotengo hilerri arrotzean

—Izenak belarrian jotzen nau, arrotz eta goxo—,

Esadazue, egiazki lo al zaudete, lo al zaudete?

 

Zoroagorik kontatzen ahal zenidake,

Ene kopa zilarreztatua betetzen duen klarete eder horrek,

Istorio xarmantagoak edo ez hain eroak;

Utzi ni bakean zure Lofotenekin.

 

Eguraldia ederra da. Sutondoan goxoki luzatzen da

Hilabete malenkoniatsuenaren ahotsa.

—A hildakoak, Lofotengoak barne!—

Hildakoak, hildakoak, finean, ni baino biziagoak dira.

 

Tous les morts sont ivres…

Tous les morts sont ivres de pluie vieille et sale / Au cimetière étrange de Lofoten. / L’horloge du dégel tictaque lointaine / Au cœur des cercueils pauvres de Lofoten. // Et grâce aux trous creusés par le noir printemps / Les corbeaux sont gras de froide chair humaine ; / Et grâce au maigre vent à la voix d’enfant / Le sommeil est doux aux morts de Lofoten, // Je ne verrai très probablement jamais / Ni la mer ni les tombes de Lofoten / Et pourtant c’est en moi comme si j’aimais / Ce lointain coin de terre et toute sa peine. // Vous disparus, vous suicidés, vous lointaines / Au cimetière étranger de Lofoten / — Le nom sonne à mon oreille étrange et doux, / Vraiment, dites-moi, dormez-vous, dormez-vous ? // — Tu pourrais me conter des choses plus drôles / Beau claret dont ma coupe d’argent est pleine / Des histoires plus charmantes ou moins folles; / Laisse-moi tranquille avec ton Lofoten. // Il fait bon. Dans le foyer doucement traîne / La voix du plus mélancolique des mois. / — Ah ! les morts, y compris ceux de Lofoten — / Les morts, les morts sont au fond moins morts que moi.