Poesia kaiera
Poesia kaiera
Alejandra Pizarnik
itzulpena: Asier Sarasola
2018, poesia
64 orrialde
978-84-17051-17-4
Alejandra Pizarnik
1936-1972
 
 

 

Sorburua

 

Handiegia zen argia

izan nintzen haurrarentzat.

Baina, nork eman behar dit inoiz erabili ez den erantzuna?

Hitzen bat, haizeaz babes nazan,

egia txikiren bat, zertan bermatu izan dezadan

neronen bizitzari ekiteko,

esaldiren bat, nirea bakarrik,

gauero besarka dezadan,

nire burua ikusiko dudana,

nire bizitza biziko dudana.

 

Baina ez. Nire haurtzaroak,

kanpai hilek nindutenean

iragarri,

hotzera haizatu ninduen

haize hezigaitza bakarrik uler dezake.

 

Doinu zahar bat soilik,

urrezko haurrak dituen zer edo zer, larru berdezko hegoak dituena,

beroa, itsasoak hainbeste dakiena,

dardarka ari dena nire odolean,

berritzen didana beste sasoi batzuetako nekea.

 

Negarrean ere jainko izateko erabakia soilik.

 

Origen

La luz es demasiado grande / para mi infancia. / Pero ¿quién me dará la respuesta jamás usada? / Alguna palabra que me ampare del viento, / alguna verdad pequeña en que sentarme / y desde la cual vivirme, / alguna frase solamente mía / que yo abrace cada noche, / en la que me reconozca, / en la que me exista. // Pero no. Mi infancia / sólo comprende al viento feroz / que me aventó al frío / cuando campanas muertas / me anunciaron. // Sólo una melodía vieja, / algo con niños de oro, con alas de piel verde, / caliente, sabio como el mar, / que tirita desde mi sangre, / que renueva mi cansancio de otras edades. // Sólo la decisión de ser dios hasta el llanto.