LA FONT
Fa molt que no beu de l'aigua
de les fonts dels carrers
ni s'aboca al doll fresc dels canuts.
Enrere va deixar la infància, molt enrere.
A saber quina aigua veurem demà!
Les il·lusions i els somnis aviat els va canviar
per la rutina del dia a dia.
Avui quan anava de la feina cap a casa
ha aixecat la mirada per un moment
un marrec jugava prop d'una font
i navegava en la seva imaginació de paper
tot assadollant-se.
De cop, ha recordat que ell també xipollejava
a les tardes xafogoses de l'estiu,
en una font propera de casa dels seus pares
i que treia la set bevent del canut d'aquella font.
Aleshores, improvisava tot de vaixells de paper
perquè naveguessin en les moltes filagarses que feia l'aigua.
Només ha durat un instant, mentre es mirava el nen.
En acabat, com si mai hagués tingut aquell pensament
ha enfilat cap a casa, de pressa.
L'home obtús no troba mai sentit a cap font
tot i ser molt propera de casa seva.
Només hi trobarà rovell a un simple canut.
I la font: un joc de mainada.
Un moment ruïnós del temps perdut.
© Edu Zelaieta