Quan la mort suavitzava els rostres, érem roques que ens afermàvem en l'eternitat. Rebutjades consciències del món. Branquillons d'esperança sorgits en l'instant d'una llum dubtosa de candela. Signes d'un desig de sobreviure instal.lat al cor de la pregària. Érem els obligats a caminar fora de la història. Els que no mereixíem amor.

        Com ocupar els llits prohibits?

        En contemplar a les matinades reprimides les muralles del castell que ens declarava intrusos repetíem

fins a la victòria

        amb les gorges ferides

concedeix senyor la felicitat eterna a aquest mort

        per ganivetades de l'aire.

        Magnificat.

  © Itxaro Borda
   © itzulpenarena: Montserrat Abelló / Koldo Izagirre