La solitud va tornar a cantar de nou a quatre veus en honor de l'amant  abandonat, enmig de les nues companyes que bressolaven un lent esperit de dansa. La llunyania de l'horitzó era un meuca massa generosa.

        De cards es van cobrir els horts dels amors rebutjats. Tot i que les  dúctils llengües lliscaven dolçament per la rodonesa dels testicles, els fal.lus dels amants romanien  flàccids, estenent sobre els cossos esqueixats la vergonya de la impotència en lloc de l'anunciat plaer.

        Llegíem moltes traduccions del menyspreu.

        El fàstic destruí el desig passiu.

        Salta amor, vine!

        I aleshores, l'alçada del talús li va fer por a la dona.

 

  © Itxaro Borda
   © itzulpenarena: Montserrat Abelló / Koldo Izagirre


www.susa-literatura.eus