Poesia kaiera
Poesia kaiera
Alfonsina Storni
itzulpena: Uxue Alberdi
2017, poesia
64 orrialde
978-84-92468-96-6
Alfonsina Storni
1892-1938
 
 

 

Arima biluzia

 

Arima biluzia naiz bertso hauetan,

arima biluzia, larritasunez eta bakarrik

isurtzen ditudan petalo sakabanatuetan.

 

Arima, datekeena mitxoleta loratua,

edo lirioa, bioleta,

haitza, basoa, olatua.

 

Arima, haizea nola, alderrai artega dabilena,

itsaso gainean orro egin eta

arrakalan gozo lokartzen dena.

 

Arima, itsutzen ez duten Jainkoak gurtzen

dituena bere aldareetan;

arima, ez duena hesirik ezagutzen.

 

Arima menperatzen erraza,

bihotz bat balitz, erdibitu eta bere odol

epelez hura blaitzeko kapaza.

 

Arima, negu berantiarrari hots

egiten diona udaberrian: zatoz,

eror bedi elurra belazean, hotz.

 

Arima, elurra denean tristura urdinez

disolbatzen dena, udaberrian

biltzen gaituzten arrosei dei eginez.

 

Arima, badakiena aldika tximeletak askatzen

lur zabalean, distantziarik ezarri gabe,

eta esaten: segi, segi mundua dastatzen.

 

Arima, hil behar duena lurrin batez,

hasperen batez, otoitz-bertso batez...

baina, ahal dela, dotorezia betez.

 

Arima, ezer ez dakiena eta dena ukatzen

duena, ona ukatuz faboratuz ongia

ukoan baitu bere burua eskaintzen.

 

Arima, atsegin duena arimak ukitzea,

lorratzak baztertzea,

eta eskuan laztan bat sentitzea.

 

Arima, bere buruarekin bat ez datorrena baita,

alderrai dabilena haizea bezala, korri eta bira;

arima, odoletan dena, eta haren desira:

itsasontzi izatea izarrari jarraika.

 

Alma desnuda

Soy un alma desnuda en estos versos, / Alma desnuda que angustiada y sola / Va dejando sus pétalos dispersos. // Alma que puede ser una amapola, / Que puede ser un lirio, una violeta, / Un peñasco, una selva y una ola. // Alma que como el viento vaga inquieta / Y ruge cuando está sobre los mares, / Y duerme dulcemente en una grieta. // Alma que adora sobre sus altares, / Dioses que no se bajan a cegarla; / Alma que no conoce valladares. // Alma que fuera fácil dominarla / Con sólo un corazón que se partiera / Para en su sangre cálida regarla. // Alma que cuando está en la primavera / Dice al invierno que demora: vuelve, / Caiga tu nieve sobre la pradera. // Alma que cuando nieva se disuelve / En tristezas, clamando por las rosas / con que la primavera nos envuelve. // Alma que a ratos suelta mariposas / A campo abierto, sin fijar distancia, / Y les dice: libad sobre las cosas. // Alma que ha de morir de una fragancia / De un suspiro, de un verso en que se ruega, / Sin perder, a poderlo, su elegancia. // Alma que nada sabe y todo niega / Y negando lo bueno el bien propicia / Porque es negando como más se entrega. // Alma que suele haber como delicia / Palpar las almas, despreciar la huella, / Y sentir en la mano una caricia. // Alma que siempre disconforme de ella, / Como los vientos vaga, corre y gira; / Alma que sangra y sin cesar delira / Por ser el buque en marcha de la estrella.