Beste hizkuntzetako lanen zerrenda

 

  Traducció: Luis Carmona Ortiz

 

 

CONVERSA ENCETADA A L'OS À MOELLE

 

Apareixien els Pirineus, a baix, i un sol formós refulgia a l'ala de l'avió de la Força Aèria Espanyola. Jo també hauria perdut el barret, si n'haguera dut, com tu en el tren Marsella-Brussel·les, o si haguera pogut treure-hi el cap per la finestreta de l'avió, tenia ganes de sentir l'aire fresc a la cara; fins aleshores havia habitat moltes més cel·les que el nombre de cases o cambres d'hotel que podré conèixer mai. Anàvem amb el pit ple d'il·lusions, la presó la tortura la mort eren cada vegada més lluny. Com no van poder matar-me, van haver d'esborrar el meu nom de la nòmina dels ciutadans. França tampoc no em volia, el comissari Thiellement, qui et va detindre a tu, manava encara a Marsella, manava encara al món, amb el seu àlbum sota el braç, a través d'Europa, arreplega les nostres fotografies i després ens posa una sentència a cadascú, una nota professional per a que demà el tribunal ens puga jutjar assenyadament, o per a que tots els tinents Portas sàpien quina classe de material duen entre mans, si és que ens arresten de nou. Com et van transportar a tu els francesos ens transporten a nosaltres els espanyols i, com tu, anàvem contents a Brussel·les, al desterrament, perquè sabíem que aquell desterrament seria breu, que era un simple formalisme, que prompte tornaríem a lluitar al costat del nostre poble més madurs més foguejats més assenyats. Dúiem el sol al cor. Haguera tret el cap per la finestra i el vent se m'hauria emportat el barret. A aquell avió, tanmateix, no viatjava el bon viatger que obriria la seua maleta i, com va fer amb tu, m'oferiria el seu vell barret. Fa temps que som arribats a una època on la justícia s'avergonyeix de si mateixa, ja no es transporta els detinguts els presos els desterrats a les mateixes línies dels viatgers, les tietes no poden donar-li entrepans a l'encadenat, els nens no ens poden admirar, com si fórem durs malfactors, les jovenetes no s'enamoraran dels criminals, les execucions tampoc no es faran davant del públic. Hem aconseguit açò. Els espanyols ens duien en un avió militar, en un vol fet expressament per a nosaltres. «Heu guanyat!» ens deien els policies. No era veritat, l'aposta no havia fet més que començar. Crec que tots teníem el mateix pensament «El viatge és de franc, almenys!» va dir un de nosaltres, més irònic que pessimista.

        Vam aterrar i no ens vam moure ni un pam, vam quedar-nos com si haguérem tingut encara les mans lligades al seient, mirant el microbús de la policia belga que venia cap a nosaltres. No ens vam posar dempeus fins que van enganxar l'escala. Els nostres guardians ens van fer la salva d'honor. «Bona sort!» vaig sentir, quan vaig abaixar el cap, a l'eixida. Tan prompte vam trepitjar el sòl de l'aeroport ens van obrir la porta del microbús, semblava que anàvem detinguts.

        — Mira! —em va dir Mateo.

        Els policies belgues van enviar els policies espanyols enrere, cap al seu avió, no els van deixar trepitjar el sòl de l'aeroport.

        — Li estem guanyant la guerra a l'Estat! —em va dir de nou, en veu baixa i mig en broma.

        Ens van dur a través de la ciutat, entre carrers estrets i foscos. Moltes tavernes i botigues duien noms espanyols.

        — Immigrants —vaig comentar.

        — O la cinquena columna de Felip II! —va riure Mateo.

        No estàvem detinguts, ens van deixar a la Grande Place. Vam mercar un ram de roses, vam posar-les a la solapa i a les orelles, com gitanos que vindrien d'una boda. Va aparèixer una ikurriña a un racó i, d'aleshores endavant, no vam tindre pau.

 

 

Era més vell que jo però, tanmateix, «vosaltres em vau polititzar» em deia el periodista, «allò que no va aconseguir el maig del 68, ho vau aconseguir vosaltres». Duia una bufanda llarga i espaiosa, convertit en un universitari etern.

        — No et donaré cap entrevista. Ho que calga dir ho direm tots demà, a la roda de premsa.

        — No m'he n'apropat a tu per açò. He vingut a donar-te les gràcies, quan anaven a matar-te em vaig adonar que el feixisme estava viu a Europa. I vaig lluitar, i la policia ens va tirotejar, ací, a Europa.

        Ferits morts immolats pel foc va haver-hi per a que isquérem vius jo i els que van vindre després de mi, del pou negre a on ens va condemnar el General. I em donaven les gràcies, perquè els vaig ajudar a aprendre que es podia vèncer la barbàrie o perquè els vaig donar a tastar la sal dels oprimits. De la mateixa manera que agraeixen el valor d'un penjat.

        — Et demanaré un favor, com a compensació. —Va atendre la cervesa, abans de respondre.

        — No tinc molts contactes. No podré procurar-te papers falsos.

        — Necessite notícies d'un amic meu. Va estar ací, i vull dades d'ell.

        Tenia un deute amb tu, sols tenia açò al cap, després de lliurar-me de la mort, et devia haver-me ajudat a guardar-me per a mi el meu terror. En privat, jo també vaig ser agarrotat.

        Se'l feia conegut el teu nom, però va apuntar-se'l, per si de cas, sembla que no estava massa posat en història d'Espanya . Em va preguntar, mentre escrivia.

        — Quina intenció tens? Demanaràs asil? Tornaràs clandestinament?

        — Tu no afluixaràs fins a aconseguir la teua interviu... —vaig pensar que havia de protegir-me—. A Bèlgica n'hi ha, de tipografies clandestines?

        Se'm va quedar mirant, estranyat.

        — No sé... — pensaria que jo actuava com si ell fóra un policia—. Potser...

        — Vull viure en un poble on no hi calga cap tipografia clandestina.

        No va tindre temps per a preguntar-me més. Eugenio es va apropar a nosaltres, petant-se de riure «Mira, mira!» deia mentre en feia senyals amb el cap. Feia anys que no bevíem, i devia anar alegret.

        — Anem a una botiga de fotos, abans que es fonga l'escuma d'afaitar!

        Em va abraçar pel muscle, i després d'eixir vaig veure la hilaritat dels periodistes, a l'espill. Em va fer un senyal d'excel·lent, fent l'ullet i posant el polze cap amunt. Era la primera vegada que m'acomiadaven així.

        Era de llavors la única foto d'Eugenio amb bigoti blanc. El mataren abans que encanudís.

 

 

No hi havia ningú a la seu de Volsunik, em va estranyar que els europeus no foren puntuals. Com havien d'aparèixer prompte, vam asseure'ns a la Plaça de les Barricades, esperant. Quantes vegades havia estat jo a punt de matar una persona, em va preguntar llavors Mateo. Quantes vegades havia dirigit jo el canó cap a l'enemic, volia dir. Aquella pregunta de Mateo deixava palès el nivell de militància que teníem.

        — Una cosa es voler carregar-se algú, i altra ben diferent poder pensar-ho. Per a estrènyer el gallet cal tindre oportunitats.

        Em va contar, mig en broma:

        — Jo vaig estar una vegada a punt de treure la pistola i acabar amb tot. Estava així, en un banc semblant a aquest, al parc, i un paio va asseure's al meu costat.

        — Seria policia i voldria prendre't el pèl, jugar, per a trencar el teu tremp.

        — O potser ell també tindria ganes d'acabar. Tindria ganes que el matés. Açò passa, a vegades. Però quan jo tenia ja la mà al ferro, es va alçar i se'n va anar, el paio. I jo haguera finalitzat tot allà, si s'haguera alçat uns segons més tard.

        «Posar-li fi a tot», «ganes d'acabar», estava jugant. Estava canviat, em va semblar molt canviat, diferent d'aquell qui vaig conèixer durant uns mesos, a la presó de Burgos, ara feia sis anys. O no el vaig conèixer més que superficialment..

        — Tenia por, tenia una por terrible, jo sabia massa i estava segur que no podria suportar les tortures. No volia ser detingut.

        El van tindre denou dies a un dels nombrosos Montjuïc que tenien, Lilio.

        — Jo m'acordava de Txabi, em donava forces.

        — Per a açò va morir ell, per a que nosaltres poguérem resistir les tortures, quin cabró! —va dir, emocionat.

        Va tossir i va tornar a la conversa encetada, de nou.

        — A vegades és millor acabar-ho tot d'un colp. Tu esperaves eixir viu?

        Aleshores tenia l'oportunitat, Lilio, per a confessar quina classe de covard n'era jo. Aleshores, per a confessar que no moriria, en absolut, com moren els gudaris. Però vaig amagar dintre meu les pors, una vegada més.

        — No.

        — Ha, ha! Et faria molta gràcia a tu, quan vaig dir que el General no et podia indultar, oi?

        — Les teues paraules eren per a mi ben poca cosa.

        No va respondre, estava mirant el moviment del lleó de la bandera de Flandes, com si no li hagués importat ho que jo havia dit. Em vaig penedir de la meua ximpleria.

        — Mateo, jo...

        Abans que li digués que m'hagueren lligat al pal vergonyós a la picota humiliant al garrot vil a la forca brètola se'n va anar, en una carrera boja fins al monument de Vesalius, com si volguera que l'atropellessen els cotxes. Els coloms van enlairar-se, com un núvol. Es va riure de mi, allà estant, dirigint cap a mi la mà com si fos una pistola. Després, posant la mà en la finestreta del conductor, va començar a reparar en tots els velocímetres dels cotxes que hi eren pels voltants. Com si anés cercant el de més velocitat, per a segrestar-lo. Teníem pressa per a fer la revolució.

 

 

Em va citar al menjador de la Facultat de Lletres, era un universitari etern, de debò, aquell Jean Claude. Vaig pensar si no seria un estil de vida, repetir una i altra vegada l'últim curs, faria col·laboracions en revistes d'esquerra, potser vivia a ca sa mare vídua.

        — Done classes, dues vegades al mes.

        Devia ser veritat, però els alumnes li preguntaven com si fos un company de curs. Menjadors barats per a l'alumnat i professors polititzats a qui es pot tutejar. Estàvem a Europa. D'un llibre gros, va treure una fotografia i va allargar-me-la. Estava en primer pla. Mig oculta pels taüts i les corones de flors, apareixia la mare de Txiki plorant, amb un adhesiu del fill i d'Otaegi a la solapa.

        — Perquè em van salvar a mi van afusellar a aquests. Els van afusellar perquè m'havien hagut de deixar viu a mi.

        Va fer com si no ho haguera sentit. Va posar el dit al bell mig d'una corona.

        — Aquesta corona du una cinta, i la cinta té unes paraules.

        «Al meu amic Txiki, Alekos Panagulis», es podia llegir. No vaig escoltar.

        — Jo he sigut a la presó. No puc ajudar-te.

        Anys després em van regalar un llibre d'Oriana Fallaci. Llavors vaig saber qui era Panagulis, un idealista que volia alliberar Grècia de la tirania, un boig que creia en la utilització neta i precisa de la dinamita, Lilio, un boig admirable que ens admirava. Però el periodista ja tenia, pel que sembla, notícies seues llavors.

        — Quina classe de relació heu tingut els separatistes bascos amb els revolucionaris grecs?

        Em vaig penedir d'haver-li demanat un favor. Havia de saber que jo no podia saber-ne res, però volia una interviu, probablement, o li agradaven les tertúlies polítiques.

        — Molt estreta i profunda. Ells han estat oprimits pels coronels i nosaltres, fins fa ben poc, per un General.

        — El rei que va designar el General com a successor té com a dona la germana de l'exrei de Grècia.

        Vaig esclafír a riure. Malgrat que l'havíem despertat nosaltres, Jean Claude entenia l'acció política com una gran intriga.

        — I del meu amic, què en sabem?

        — El van dur deportat des de Marsella a Brussel·les, va treballar després a Lieja. N'hi ha alguns articles homenatjant-lo, quan el van matar. Estan microfilmats a la Facultat d'Història, he demanat que els copiessen. Tens pressa per a tindre'ls?

        No vam romandre molt de temps a Brussel·les. Prompte ens va arribar l'avís que podíem tornar, n'hi havia organitzada, en secret, una aparició pública.

        — Content estarà aqueix periodista amic teu, aqueix tindria ganes de vindre's amb nosaltres! —em va comentar Mateo, mirant els arbres silvestres que creixien a les voreres.

        Jo no pensava en allò. Anava demanant-me a mi mateix, en el camí cap a Euskal Herria, si el General no va calcular que, deixant-me viu, m'anul·lava. No sabré mai si haguera sigut capaç de viure la meua horrible mort, aqueixa mort que em vaig imaginar com la millor de les accions.

 

 

Per consternació davant de la teua mort, un dia, per l'exili provocat per la guerra perduda contra el feixisme, mig segle, i perquè el senyor de la casa ja és mort, avui, els bergaresos han conegut, molt sovint, les finestres d'Olaso tancades. Em sembla molt bell aquest dol civil de finestres cegues. Pense que és per tu, cada vegada que vinc a Bergara: jo sempre veuré el cadafal en aquest pati, i crec que és açò el que necessita la teua memòria ací, en aquest temps que Espanya ha llevat la pena de mort del codi civil

        — Diran que vols fer apologia del terrorisme!

        Té raó Jean Claude, coneix millor que jo els meus enemics polítics. Se li ha encanusit la cabellera, que li arriba fins a l'espatlla, però per la resta és l'universitari de sempre, més de vint anys més tard m'ha dut les fotocòpies promeses dels articles que parlaven de tu. Està preparant un article, per al nou mil·leni.

        — És una condemna del terrorisme, emperò, mostrar públicament el garrot vil.

        Em diu que no, ell no creu en la bona fe dels burgesos. Li ho proposaré, tanmateix, als regidors de nostra coalició. Potser alguna vegada es presente una proposta a l'Ajuntament de Bergara, per a que es pose al pati de la vella presó la cadira on vas ser mortificat. I, si s'aprova, llavors manarem que s'òbriguen les finestres, a Olaso també, que s'acabe aquest dol inconscient, que veja tot Bergara que les gotes de sang s'han tornat cireres. Serà el símbol de l'illa lliure que somniava Cienfuegos. Era ell, n'estic segur, qui posava flors roges tots els anys sobre la teua tomba, el vint d'agost, amb una cinta on podia llegir-se «Gli tuoi fratelli». Érem nosaltres, et diuen, però, els abertzales de dreta, érem nosaltres qui apareixíem ací tots els anys, amb una ofrena de flors, per a denunciar l'opressió d'Euskal Herria i colpejar l'orgull d'Espanya. Vam ser nosaltres qui vam declarar el vuit d'agost festiu. Criminal de dia, àngel útil de nit, açò has sigut, per molt de temps, per al meu poble. T'han fet l'heroi secret del país, portant a una qüestió de duana la dimensió del teu acte. M'avergonye del meu poble.

        Jean Claude ha apuntat alguna cosa al seu quadern, amb una lletra negligent que no puc comprendre, mentre li treu a la pipa unes fumarades més grans que mai. Sembla que em vol dur on ens vam conèixer, vol començar a Brussel·les, al vell L'Os à Moelle mateix, el documental, i amb les mateixes paraules d'aleshores.

        — Per què et vas apropar a mi? Els altres també hi eren allà!

        Em parla, amb la pipa entre les dents.

        — Alguns ja tenien aspecte de vencedors.

        No és veritat, llavors no sabíem quina trajectòria seria la nostra, encara no sabíem quins camins ens proposaria un sistema homologat a Europa, a aqueixos als qui el General ens va dur prop de la mort, o ens va tindre en cadena perpètua.

        — Vols dir que jo era el més beneit.

        — Els amants de les causes perdudes ens reconeixem amb facilitat.

        — Jo tenia un camarada... Es deia Txabi...

        — El vostre primer mort.

        No ho esperava, m'ha sorprés Jean Claude. Veu, pel que sembla, la nostra lluita entre les causes perdudes. Almenys s'ha afeccionat a nosaltres.

        — Açò va deixar escrit «Jo, al cap i a la fi, no vull sinó estimar, però la vida s'ocuparà que no siga així». Nosaltres no som afeccionats, nosaltres som actors i víctimes.

        — Perdó... no volia comparar-me amb vosaltres.

        Ha fet unes ratlles al quadern, donant forma a la presó i a la casa d'Olaso.

        — Ací gravarem després la teua entrevista principal.

        Apareixeré dient que Jaume i Dolors segueixen encara patint les tortures, però què sap Europa de la solitud i de la resistència del metall? El fil de wolframi es va trencar com el coll al garrot vil, i la llum es va trencar al seu cap. Quants anys necessitarà per arribar al planeta del proletariat?

        — Aconseguireu vendre'l a algú, aqueix documental?

        — A Flandes teniu èxit, els bascos! —em va fer l'ullet amb l'ull dret. Es burla dels nostres amics flamencs aquest való, com ho fan els francesos dels belgues. Li he volgut tornar la broma.

        — Tanmateix, nosaltres no hem pogut colonitzar mai un Congo!

        Ha rigut, traient-se la pipa de la boca, ha rigut amb ganes.

        — Perquè no heu tingut cap rei Leopold que estimés els elefants! Vosaltres encara esteu en la fase dels «gora euskadi askatuta». Vosaltres encara moriu per la pàtria...

        Ha conclòs. Ens hem alçat, i ens hem adreçat cap a l'interior del poble.

        — En el moment de la mort jo no cridaria això...

        S'ha quedat en silenci, manejant el tabac de la pipa amb un escuradents. Li he allargat l'encenedor. Mentre l'encén li he confessat, com si estigués parlant amb mi mateix, allò que no vaig poder confessar-li a Mateo, allà, al mateix poble de Jean Claude.

        — Hauria volgut tindre el valor suficient per a cridar «Germinal!». Açò haguera volgut cridar al cadafal.

        — Al cadafal? —m'ha mirat, sincerament estranyat, deixant de donar-li foc al tabac.

        El teu mot em va donar força, en una terrible vigília, perquè vas morir com vas morir, per a poder morir orgullós. Volia pujar els esglaons del cadafal sense tremolar, vaig pensar que sentiria el caliu de Cienfuegos, al posar la mà al fustam. Vaig imaginar la meua mort com una cerimònia, sí. Estaven aguardant-me i jo volia arribar a temps, com Txabi, com tu. Per a açò jo també necessitava una raó íntima que no m'haguera pogut donar la solidaritat de tots els oprimits de món, per a poder suportar amb valor la mossegada de la rata. A la ràbia cívica se li va imposar una obsessió beneficiosa, per a poder fer-me desitjar la mort més cruel. Necessitava el teu metall, Lilio, fort, jo havia de ser capaç d'arribar al punt de fusió més alt. Havia d'ésser de wolframi, per a donar llum.

        — Has estat últimament a Trafalgar Square?

        No s'ha sorprès massa aquest meu periodista. M'ha tornat l'encenedor, abans de respondre.

        — L'any passat. Per què?

        — Vas veure una dona de cabells curts?

        — N'hi havia molta gent, com vols que...?

        — Una dona de cabells curts, repartint fulls volants i demanant solidaritat als vianants del món.

        Se li ha apagat la pipa, de nou. L'ha colpejada contra la palma de la mà, per a buidar-la. Se li ha tacat la mà, però no ha llançat la cendra al terra. L'ha conservada al puny.

        — No, no vaig veure res d'això, no crec, almenys.

        — A ella has de fer-li el documental. Per ella pot vèncer un el terror a la mort més roí.

        Ha deixat la cendra en un contenidor de brossa. Ha picat de mans, remenant el sutge, i m'ha agafat del braç, com si jo fos un alumne.

        — La setmana vinent marxo a Chiapas. Tindràs un missatge per a allà , no?

        I, de la mateixa manera que escopia Cienfuegos, m'ha fet l'ullet, de nou, amb l'ull dret. Sembla feliç Jean Claude, convençut de la conspiració universal.

 

 

© Koldo Izagirre
© de la traducció: Luis Carmona Ortiz


www.susa-literatura.eus