LA SOLITUD DEL WOLFRAMI

 

Txiki no va poder rebre l'abraçada de tots els teus amics afusellats al paredó de Montjuïc. Havien d'haver-lo afusellat allà, però llavors el castell ja l'havien fet museu. Al museu, tanmateix, no apareix la història: n'hi ha, a les cambres situades a la Plaça d'Armes els uniformes l'artilleria eines fusells soldats de plom exposats per als turistes; tot molt net, sense cap rastre de quan van ser cel·les. No hi ha picanes colps grillons cadenes. En els plànols tampoc apareixen les masmorres. Allò que el poble de Barcelona va anomenar castell maleït, no guarda cap record de les tortures. N'hi ha monuments, però enlloc es dóna cap informació sobre els afusellats.

        El castell atrau pocs turistes, la majoria es fotografia en les instal·lacions olímpiques, més a baix. Allà, en el lloc anomenat Llengua de Serp, s'han afusellat socialistes republicans anarquistes abertzales maçons els qui no es van casar per l'Església els qui no volien batejar els seus fills. La darrera vegada que vaig ser-hi, hi havia unes quantes dianes; els tiradors olímpics practicaven i, potser, els qui sabessen a on hi eren tirarien amb més ganes. En el racó del castell maleït que no vau poder destruir, al Moll de la Fusta, abans d'anar a visitar als del comitè de suport als presos bascos, sempre visite l'escultura d'en Salvat Papasseit; i una vegada he vist pels voltants un arquebisbe gros que deia «Honor a vosaltres, als qui teniu el valor de defensar la pàtria, a aquell arxipèlag llunyà; sempre estareu presents en les meues pregàries» als joves que, duent els màusers a l'esquena sobre els seus trajos nous, ximples, sense poder captar el cinisme d'aqueixes paraules, fan fila davant de l'estrada posada enfront del vaixell Catalunya. Llavors, quan soldats oficials guàrdies civils badocs s'agenollen per a rebre la benedicció, un home, després la policia sabrà que era un barbut, obre un sac que duu amagat. Llança un munt de papers al vent, per que aquest els porte a les esquenes dels badocs als renglons dels soldats a les espases dels oficials a l'or de l'arquebisbe.

        «Soldat, no embarques!»

        «Els rics no van a la guerra!»

        «Alça't contra els oficials!»

        S`han sentit alguns trets als voltants, almenys semblen trets; crits per tot arreu, alarits. Els badocs s`han aixecat, aterroritzats; són com arbres joves sacudits pel vent, volen moure`s però estan presos, com lligats uns als altres, sense cames, o amb les cames lligades. Per a quan els guàrdies civils se n'adonen, se'ls hauran escapat els subversius, ràpids, pels carrers estrets de Barcelona.

 

 

Vas aprofitar la desacceleració que va fer a la corba, per a baixar del tramvia. Vas anar cap a les Rambles, la jaqueta doblada al braç, les mans a les butxaques. Vas veure de lluny a Tomaso, estava esperant-te al lloc acordat, bufant l'encenedor. Vas arribar quan encenia el cigarret. Va fer com si no se n'adonés; mirant les teues espardenyes, va dir:

        — He tingut l'arquebisbe en la punta dels dits!

        Es va aixecar, et va colpejar en un muscle, amistós.

        — La propera vegada, ens tiraran a sobre! Mereixem una cervesa cadascú!

        — No —li vas contestar un poquet ràpidament— vull passar per la casa, abans d'anar a la seu.

        — Anirem tots plegats!

        El teu amic tenia l'alegria que dóna el nerviosisme.

        — Tot ha eixit bé, hem omplit el moll de fulls volants.

        — Els has burlat fàcilment? Els he vist perseguint a la gent.

        Tomaso va fer un somriure ample. Et va mostrar la barba, sense treure-la del tot del sac on l'amagava. Tu també vas riure.

        — Hauríem de fer alguna de més grossa.

        No vas respondre. Vas ralentitzar el pas.

        — Per exemple?

        — Hauríem de tirar-les a sobre un dolç dels del senyor Orsini; hauríem de netejar-nos una dotzena, com va fer en Salvador al Liceu.

        Sense apagar del tot el somriure, li vas dir:

        — Tu els has llançat, i no has llegit els fulls volants? Els qui van a Cuba són els fills de la gent humil; els burgesos tenen diners per a lliurar-se d'anar-hi, pagant. Deixa'ls pels insurrectes, ells els mataran amb més dret que nosaltres.

        — Hauríem de donar-los un escarment. Van com cecs, es tornen bojos escoltant les marxes militars i els discursos; no veuen els mutilats de Cuba que demanen almoina pels racons de la ciutat.

        Mostraves, una vegada rere l'altra, les mans als teus ulls. Et feia nosa veure la tinta de les proves en les ungles.

        — Ningú pensa que té una bala esperant-lo.

        — Nosaltres hem de fer-los veure la sang!

        — Salvador va matar burgesos, però el Liceu encara està dempeus. És millor enfonsar el vaixell.

        — Sí, però amb tots ells a dins! És per a veure, com pugen al vaixell, contents i cantant; portant al coll la medalla de la Verge de Guadalupe!

        Vas tindre el desig d'acabar la conversa amb un punt d'ironia.

        — In hoc signo vinces, Tomaso...!

        L'amic havia vingut encès, tanmateix, i parlava cada vegada més ràpid, al teu voltant, anant d'una part a l'altra.

        — Quan porten l'uniforme no són ja fills del poble humil, com dius tu. Són esclaus de la burgesia! Eines del colonialisme!

        No vas respondre, semblava que et donaves per vençut, més per avorriment que per falta d'arguments. Això vas voler fer-li entendre, amb el sospir que vas fer, prou ostensible. El teu amic Tomaso va canviar de tema, no se sap si per causa del sospir.

        — Ha sigut una bona idea posar al peu dels fulls volants el nom d'aquella impremta de París.

        — No s'ho creuran, però els farà treballar, almenys.

        — Els motlles no serien de la vostra màquina, oi?

        Et vas posar la jaqueta amb parsimònia, la vas botonar, vas alçar el coll.

        — Tomaso... és millor que no aparegues més per la nostra impremta.

        Vau anar cadascú a una part del carrer, per a deixar passar el cavall del fem. Vas continuar per la teua vorera. Vas fer cap a l'esquerra, pel primer atzucac. L'amic que tenies al costat de nou, tanmateix, es posava les espardenyes, mig caient-se. Et va fregar la mà d'en Tomaso. Et va dir, nerviòs:

        — Malgrat no t'ho cregues, ací tot se sap, Giuseppe. Jo no he après a la teua impremta que et gites amb la dona d'en Grau. Però pots estar-hi tranquil per ma part, jo sé guardar els secrets.

        I et va avançar amb pas fatxenda, sense demanar-te cap resposta; per a que vegeres clarament que anava emprenyat. El va saber greu que un amic li retraguera sa manca de discreció.

        Va llançar un renec, al bell mig del carrer Robadors, aquell tipògraf que eres a Barcelona, Giuseppe Santo.

        — Jo vos calmaria per un bon preu! —Van murmurar, dolçament, des d'un portal ombrívol.

 

 

Vas sentir la crida de la Dolors des de la cuina, mentre anaves fent-te camí entre les bruses i els pantalons, acabats de netejar.

        — Ets tu, Jaume?

        No vas respondre, et vas mostrar embolicat en robes, fent els moviments més desangençats possible. Dolors estava planxant, sempre estava planxant.

        — Sí, embruta'ls, els netejaràs tu després. —Va deixar la planxa sobre la xapa, per a que es calfés, i va prémer les mans que li oferies, entre la roba arrugada, va olorar-les profundament.

        — Algun dia em tintaré fins i tot els llavis —vas lliurar les mans i li vas alçar el cap, per a agafar-li la boca. Les robes que t'envoltaven van caure al terra, amb el petó. Dolors va col·locar els braços per baix de ta jaqueta, estrenyent-se contra tu.

        — D'on has tret tant de roba?

        — Ara planxaré també la dels treballadors de Moritz. Cinc pessetes per mes.

        — Et passaràs la vida sencera planxant?

        — Prompte no hauré de prendre pupils —i, sense fer cas a la ironia de la Dolors, vas llevar-te la jaqueta vas prendre la planxa vas començar a planxar; tenies el costum, des de xicotet.

        La dona va treure una cadira d'entre la roba, per a asseure's. Es va quedar en silenci, mirant-te. Sentia una intimitat que anava més enllà de la nuesa, una plenitud que mai no havia sentit amb el seu marit, al veure't tan feliç amb aquell treball de dones. Prompte s'entelarien tes ulleres amb el vapor de la planxa. Després de llevar-les, amb compte, de les orelles, se les donaries perquè les posara en algun lloc; després et faria una carícia en les taques roges deixades pel metall al nas.

        — Coneixes el forner Tomaso, oi? —Li vas preguntar, sense mirar-la.

        — Sí, va treballar amb Jaume, quan vivíem a Sant Martí de Provençals. El veig a la seu, a vegades.

        — M'ha dit que puc estar-hi tranquil, que ell no li dirà a Grau que em gite amb sa dona; això m'ha dit —li vas declarar, simulant menfotisme.

        Dolors es va alçar, va agafar un muntó de devantals que hi havia al costat de l'escorredor dels plats i se'n va anar, pel corredor avall. Amb els braços plens de tota la roba planxada que hi havia a la cuina, la vas seguir fins a la cambra fosca, on hi havia les cistelles dels clients.

        — No m'agrada gens aqueix home —et va dir, mentre ficava els devantals a les cistelles.

        — A tu t'agraden els guapos.

        Dolors no va riure.

        — El coneixes d'allà?

        — No... no crec. Jo a ell no el coneixia, almenys. Aquest deu ser nascut ací, no parla bé l'italià.

        — És capaç de dissimular, no te'n refies.

        — L'odies, però és un bona persona. Ser massa curiós...

        Et vas posar tu també a la gatzoneta, obrint les cistelles i posant-hi la roba, de qualsevol manera, per a emprenyar la Dolors.

        — Avui has arribat tard, no tenim temps per a bromes. Tinc el sopar sense preparar, i prompte arribarà Jaume amb el nen.

        — Jo planxaré, tu faràs el sopar —vas voler donar-li un bes, però Dolors es va fer enrere, seriosa.

        — No vull que Jaume et veja mai planxant.

        — Per què no?

        — No ho sé... Crec que l'humiliaria, com si et posés a tu d'exemple.

        Vas treure la roba que havies ficat maldestrament, i vas intentar ajudar la dona, donant-se-la a la mà.

        — Aniràs demà a la seu, Dolors?

        — El nen vol anar al Tibidabo, però no em perdré el teatre del migdia.

        — He de demanar-te que no vages.

        — Per què?

        — Tu no vols que Jaume em veja planxant, Jo no vull que tu em veges fent teatre.

        — I no m'has dit res! Estàs assajant tots els dies, i no m'has dit res! Vaig pensar que tenies una amant —et va començar a colpejar a l'esquena, amb una tapadora de vímet.

        No et vas defensar, li vas parlar molt tendrament.

        — Tindré vergonya, si et veig. No devia haver pres aqueix paper; és llarg, no he après tot el que he de dir...

        Dolors et va prendre les mans, deixant caure la tapadora. No les va portar al nas, per a sentir l'olor que tant li agradava, l'olor de la tinta de la impremta. Les va estrènyer contra el seu ventre rodó, prement-les amb les seues. Les va mantindre molt de temps, oferint-te el fulgor dels seus ulls.

        — No és veritat...—vas murmurar, amb la veu trencada.

        — M'agradaria que fos teu —amb veu prou alta molt segura molt tranquil·la et va semblar que estava la Dolors.

        — Vols que jo siga el pare?

        Et vas penedir, però Dolors no va pensar que ho deies per a fer-li mal.

        — No, voldria que açò isquera del millor de tots dos; no volia dir altra cosa —la veu de la dona, tanmateix, tenia una dolcesa trista.

        Et vas quedar sense saber què respondre. Un moment després, atendrit, vas parlar-li amb una llibertat que feia temps que no senties.

        — Mai no m'han mostrat un amor semblant.

        Tes mans van restar sobre el ventre, malgrat que Dolors ja havia alçat les seues; encara senties el caliu de ses mans.

        — T'ho dic de debò, Lilio —et va declarar la dona, alçant-se.

        Les mans se't van anar als costats, relliscant per les cuixes. Dolors va tornar a la cuina. Vas quedar sol a l'ombra, al bell mig de les cistelles que tantes vegades havíeu fet caure, amb els jocs amorosos. Vas treure la navalla i vas començar a rentar-te les ungles, assegut enmig de la roba. Era un costum que vas prendre al treball; amb el pas del temps s'havia fet imprescindible, en els moments de reflexió.

 

 

El doctor Stockmann ajudava el seu humil català amb mots italians, i açò li donava més importància al personatge que representava, davant dels espectadors de la Seu de Carreters. Però, amb la paraula estant, els carreters i els convidats van tallar l'obra de teatre, tots es van alçar, dient que sí, que la votació calia fer-la ara mateix; van fer-se amb el lloc van pujar a l'escenari el drama va quedar-se sense final.

        — Que alcen la mà els qui creguen que el doctor Stock...Stockmann és un enemic del poble!

        — Ningú la va alçar. Vas posar un alegre somriure als llavis del doctor Stockmann. Li vas fer baixar el cap, donant les gràcies, com si t'hagueren aplaudit la representació.

        — Clar, el doctor Stockmann té raó. Aquesta vila està podrida, fins l'aigua que bevem està putrefacta; ens volen mantindre callats, en nom de la pau, fins a la mort.

        — Mora la burgesia! —va cridar una dona.

        El director va prendre la paraula, eixint al davant de la tela que feia de decorat.

        — Companys, camarades: el teatre no s'ha acabat...

        — No patiscas —era Tomaso qui parlava, entre els espectadors—. Hem comprés molt bé el missatge; no cal pagar l'impost perquè ens duguen l'aigua a casa, perquè ve tèrbola.

        — Però, amics, açò és teatre... Hem de comprendre que les coses no es poden agafar al peu de la lletra, l'autor ha volgut fer una faula.

        Però llavors va començar una assemblea sobre el subministrament d'aigua als barris dels treballadors; el director no tenia influència en aquells actors novells. Li vas dir, com un metge de debò:

        — Felip, és millor retirar-se... —i, posant-li la mà amistosament a l'espatlla, el vas portar rere el teló, deixant enrere el rumor de l'assemblea.

        — Congratulacions, senyor Cortiella, ens ha dut molt bé.

        L'exagerat tractament de vostè descobria que éreu amics.

        — Sí, potser és el millor muntatge que hem fet; però haver d'acabar-lo sense escoltar una ovació! —Es veia, però, un poquet d'enorgulliment en l'autor Felip Cortiella.

        — Hem provocat a la gent, i la gent ha respost. No com al teatre burgès...

        Vas treure't del coll l'estetoscopi trencat, i li'l vas donar. Felip es va alçar, estava guardant els papers, després d'haver tancat la maleta. Va introduir l'aparell a la butxaca, de qualsevol manera.

        — Tinc set.

        Vau anar a l'eixida del darrere, per a no haver-hi de creuar-vos amb els assembleistes.

        — Se t'ha anat la por?

        — La por? —Es va estranyar Cortiella— Quina por?

        — Has vist que tens un bon públic, al que encara no ha malmès el convencionalisme. No trobaràs un lloc millor per a representar les teues obres.

        El jove director va enrogir, com un nen.

        — Les meues obres? Però... tu com...

        — He llegit Els Artistes de la Vida en la tipografia. És molt bona.

        Un somriure nerviós va allargar els llavis de Felip Cortiella. Humil, va declarar:

        — Bo... bo és Ibsen.

        Hi havia gent pel carrer; alguns espectadors tornaven cap a casa, a dinar, després d'haver fet l'assemblea.

        — Enhorabona Cortiella, enhorabona Giuseppe; ha sigut una obra molt bonica! —Era Jaume Grau, amb sa dona del braç.

        — De debò! —Va dir Dolors, fitant-vos a tots dos.

        — L'obra no és meua, és tan sols una traducció.

        — Però, com per ací? —Se't va escapar.

        — No faltem mai al teatre!

        — Creia que aniríeu al Tibidabo, us vaig escoltar a casa...

        En Jaume va mirar la Dolors, orgullós, abans de respondre.

        — No li convé anar pujant muntanyes, en uns quants mesos...

        — Felicitacions! —vas dir, un poc nerviós.

        — Bé... Que siga per a bé... És el segon, oi? —Felip els va tendre la mà.

        — Anem tard —li va dir Dolors al seu marit, seriosa i, després, a tu— Hem deixat el nen a ca sa iaia; hem d'agafar el tramvia.

        — Bé, salut i felicitacions!

        — Moltes gràcies! —va respondre Cortiella; el teu comiat va ser un alçament de mà.

        El teu director es va quedar mirant a la parella, que anava amb un pas prou ràpid.

        — Com es diu la dona de Grau?

        — Dolors.

        — És molt bonica...

        — Sí? —vas mirar el teu amic, fent-te l'estranyat.

        — No me n'havia adonat fins ara. És molt bonica, no voldria ésser el seu pupil...

        Vas fer com si l'anesses a donar un colp, esclatant a riure.

 

 

Et van tocar a l'esquena, tres vegades, amb la mà. Després de dur la frase que estaves fent fins al punt, et vas girar. Et vas girar molt lentament i, com tenies el costum, vas mirar per sobre les ulleres; el jove ajudant mantenia els braços creuats, amb aspecte d'avorrit; desvergonyit i insolent.

        — Ha d'eixir.

        — Qui és?

        — No ho sé, un barbut.

        — Un barbut? No t'ha donat el nom?

        — Tranquil, no és policia. Està sol.

        Et vas treure les ulleres, per a deixar-les sobre el teclat. Vas anar cap a la porta, acaronant-te el nas.

        — Hola, Giuseppe.

        Sols el vas reconèixer per sa veu.

        — Què fas amb aqueixa barba?

        — Em vas dir que no vinguera, i no he vingut. Ha vingut un altre, jo en sóc un altre. Jo també hauré de canviar de nom, ara; diu-me'n Giuseppe, diu-me un nom bonic per a ser un altre que Tomaso, a partir d'avui —ses paraules et portaven la pudor als nassos.

        — Estàs begut!

        — Sí... i he vingut a convidar-te —Tomaso et va passar el braç per l'esquena.

        — Deixa'm, tinc feina.

        — Sempre treballant, sempre treballant... És que fabriqueu dinamita, vosaltres? —El jove ajudant va tancar la porta per dins, donant el cop de porta més gran que va poder.

        — Tomaso, si et plau, ves-te'n a dormir! —vas treure sa mà de la teua esquena.

        — Dinamita intel·lectual, ha, ha ,ha.

        Aleshores, vas ser tu el que el va agafar pel braç. El vas dur, escales amunt.

        — Què vols?

        Al vestíbul, Tomaso va recolzar l'esquena contra la paret. Es va treure la barba, la va guardar a la butxaca. Després, va posar el cul sobre les mans, recolzant-se contra la paret.

        — Tens tabac? No, tu no fumes... Avui és el dia del Corpus Christi, no ho sabies...?

        — Me ne'n fot!

        — Em caldria fumar, ara mateix...

        — Si tens una necessitat tan gran, ho demanaré a baix.

        — Deixa-ho, no vages... Escolta... He estat mirant la processó, enmig dels burgesos i dels fanàtics... tot el món picava de mans, tot el món cridava visca, tot el món llançava roses als militars que anaven a la processó i als rectors i a les filles de Maria i als bons pares i als qui acabaven de fer la comunió i... Jo també he llançat una rosa.

        — No m'ho crec —Però et vas adonar que Tomaso no haguera vingut a dir-te ximpleries, i vas sentir por.

        — Sí, els he llançat una rosa de foc!

        Va començar a riure, com si endevinés la teua angoixa.

        — Ha estat una carnisseria. Els he donat una lliçó.

        Volies empassar-te la saliva, però tenies la boca seca.

        — No volia dir-te res, abans de fer-ho, per a no comprometre't —ara parlava més tranquil, com si el pes de l'alcohol li fera bé.

        Va treure una mà del darrere, va cercar a la butxaca. Et va donar un paper arrugat.

        — He dut un comunicat, reivindicant l'acció, per a imprimir fulls volants.

        Vas notar ràbia, una ràbia que pujava del fetge cap amunt.

        — Com tu saps bé, Giuseppe. Amb el nom d'aquella impremta de París!

        Tomaso et donava el paper, d'una forma que semblava que volguera posar a prova el teu valor, somrient-se. La ràbia, en lloc d'anar-se't cap als ulls, se't va anar cap als punys.

 

 

Estaven fent el far nou, i els policemen no volien veure gent pels voltants; sembla que, de vegades, desapareixien pedres i trossos de ferro, però els treballadors ja s'havien apropat a vosaltres i, quan van saber-ne la raó que us portava allà, també els dos policeman es van unir a la còlera; algú va murmurar que Anglaterra hauria d'haver colonitzat Espanya. Algú va treure uns xoriços, no se sap d'on, i prompte van encendre els picapedrers un bon foc en un bocoi trencat. Tenien cervesa, ficada a la sorra, oculta i fresca. L'olor de la carn de porc fregida va fer apropar-se alguns badocs, que no se sabia d'on eixien. Els picapedrers van començar a treballar, abans que apareguera el patró i, quan ja havies admès que la mala mar ajornés l'arribada, «Is-la-de-Lu-zón» va lletrejar un vell doker al teu costat, en un castellà prou net, dirigint la ullera de llarga vista cap a un vapor gros.

        Vau fer una fila prima, per la vorera del moll. Quan va fer la maniobra d'entrada, el vaixell va mostrar la bandera d'Espanya, a la popa. Llavors, vau començar a cridar cap als qui anaven al vaixell, alguns van començar a cridar «Mora...!» i d'altres «Visca...!», tots enardits. Estàveu contents, i Rudolf Rocker t'agafava del braç, emocionat. Estàveu començant a guanyar la lluita contra un estat cruel.

        El vaixell anava apropant-se al moll, mostrant el seu nom provocatiu, els passatgers del vaixell bellugaven els braços amuntonats al balustre i semblava que tot el port s'haguera unit a vosaltres; els estibadors, deixant de banda el treball, s'apropaven on havia d'atracar el vaixell; la xicalla que anava donant puntades de peu a un globus, a dins de l'estructura del magatzem cremat fa poc, va deixar de jugar i, pensant que tindrien oportunitat de veure un ofegat, van mostrar les seues cares, entre les vostres cames, muts a l'aguait amb gana. Des del vaixell van començar a saludar-vos, havien de ser ells. Van tirar les cordes; llavors van desplegar una pancarta escrita en anglès i en català, el castellà no apareixia enlloc. Va ser un aconseguiment teu, en record del company Felip Cortiella.

 

 

La manca de costum per anar a la passarel·la dels vaixells, engrandia el seu aspecte cansat, s'agafaven a les cordes, tremolant, amb por de posar una cama darrere l'altra. Eren vint-i-vuit espectres, sortits dels forats de la Inquisició a la llum del dia. «Hem estat a punt de naufragar, prop de Galícia!» va comentar algú. Era una veu coneguda, dolorosament coneguda. Si l'hagueres vist pel llarga vista hagueres fugit, com un violador que no vol que el reconega sa víctima, t'hagueres fet fum pels molls de Liverpool si hagueres sabut que venien els qui venien. Però ara era tard per a amagar-te, Jaume Grau estava rebent els petons i les abraçades del cap del comitè, mirant-te. Va alliberar-se dels braços, amb Dolors, que venia eixugant-se els ulls, del braç. A la dona no se'l veien els cabells, duia el cap recollit per un mocador negre. Jaume et va allargar sa mà.

        — Moltes gràcies, Giuseppe! —no hi havia cap ironia a la seua veu—, estàvem avorrits a Montjuïc!

        Et va agafar la mà entre ses mans, càlidament.

        — M'alegre de veure't, Lilio! No sabíem que estaves ací —et va dir Dolors, més dolçament que mai. Es va aturar al costat del seu marit.

        No sabies què fer, no sabies què dir, totes les preguntes et semblaven insults.

        Vas començar a caminar moll endavant al costat de Jaume, entre els treballadors i els deportats. Et va tornar, ronca, la veu.

        — Jo tampoc no creia que anàveu en aqueix vaixell. No apareixeu a aquesta llista.

        Com si Dolors no haguera d'escoltar-ho, et va parlar Jaume:

        — La ràtzia principal la van fer a la Seu dels Carreters, tots els qui anàvem allà hem passat per Montjuïc.

        — L'atemptat va ser un parany de la policia, d'alguna manera —vas parlar sense ràbia, no era de ràbia el teu neguit.

        — Sí. Però ningú no té proves. Vam pensar que Tomaso era un col·laborador, però a ell també el van afusellar.

        Vas estrènyer els punys, a les butxaques.

        — Tomaso era un dels nostres, i estava disposat a donar la vida.

        Vau continuar caminant, en silenci, cada vegada es juntava més gent amb vosaltres.

        — Giuseppe, has de saber... Perdona'm, encara ets Giuseppe o bé...?

        Hagueres volgut veure la cara de Dolors, però la tapava sencera el cos del seu marit. Què expressaria, per què no t'havia abraçat, i què et va impedir a tu d'abraçar-la. Jaume es va aturar un momentet, deixant que Dolors l'avancés.

        — Has de saber-ho. No importa el que hages fet, jo ho assumisc tot, a mi no m'ablanaran aquests vassalls dels burgesos.

        Et va emocionar. En veu baixa, tu també, li vas dir:

        — Moltes gràcies.

        Ja éreu arribats a l'altre vaixell espanyol, que estaven descarregant. Els crits de «Boicot!» van anar creixent, i els estibadors van deixar de banda la feina. Alguna cosa semblant succeiria, ací també, a aquest mateix moll Albert, davant dels vaixells espanyols, quan el vell General va voler matar-nos, estic segur. Venien cap a vosaltres, i Rocker els donava explicacions en un anglès obscur, que no entenies. Et va eixir, en un moment precís, la pregunta que no t'atrevies a fer.

        — Com esteu?

        No va contestar aviat.

        — A mi no em van fer res... Comparat amb el que van fer a d'altres, clar. I tu, tens treball?

        Li vas dir que sí amb el cap. Una xiqueta venia cap a Dolors, amb un ram de flors a la mà, obsequi de Joseph Perry. Dolors la va rebre amb uns petons, separant-se de Jaume.

        — El de Dolors és diferent.

        Et va semblar que tenia un rictus a les comissures dels llavis. Més baix, encara, et va dir, després de llançar breus mirades a sa dona.

        — Ha perdut el fill. Ha sigut un colp molt gran per a d'ella.

        Et va vindre als ulls el mateix desassossec que senties quan, infant, et contaven picardies, i llavors et vas adonar que era el mateix desassossec que vas sentir al vestíbul de La Ciència Social, quan li vas trencar els morros a Tomaso. T'haguera agradat estar entre els joves que pintaven consignes al buc de l'Isla de Luzón.

 

 

— El tinent Portas, el caporal Botas, Carreras, aquest calfava el ferro al roig i em feia marques al cos, i després em guaria ell mateix, Corral, Parrillas, Ruíz i Mayans van ser qui em van donar porrades...

        — El cos no sent res, a partir d'un cert moment et dóna tot igual.

        — Les parets em semblaven cases, cases posades cap per avall, creia que les portes eren homes armats, i les pedres cranis de morts... Estava a punt d'esclatar, de la set, i llepava les pedres de les parets, cercant un poquet d'humitat.

        El doker vell traduïa a l'anglès les declaracions dels deportats. Els periodistes escrivien als quaderns, sense alçar el cap, a la llum dels llumeners que hi havia sobre la taula, com si estigueren aclaparats, i no pogueren mirar els terribles testimonis. Algú va demanar que no es fumés, entre tosses, i que obriren les finestres.

        — Em van clavar agullons entre les ungles i la carn... les enfonsaven amb un martellet, amb molt de compte.

        — Per a rebre la major quantitat possible de colps...

        — Sí, i perquè no es trenqués l'agulló. No puc explicar-vos què se sent quan et claven l'agulló sota les ungles... Una cosa que puja pels ossos amunt...

        — Em van deixar, em van donar aigua, que sentien haver-se equivocat i que podia dormir. Em vaig gitar al terra, sobre la meua sang. No podia dormir, fins aleshores havia estat com sord; però després, quan es van avorrir de torturar-me, escoltava com torturaven als altres...

        — Això es molt més dolorós... A vegades, sentia crits de dona.

        Per això no va vindre Dolors a la reunió, per això no parlaria tampoc Jaume, perquè no haguesses d'escoltar-ho. Les teues mans feien moviments mecànics sobre el paper. No tenies valor per a mirar a Jaume. T'estimaven, no volien fer-te mal.

        — Em van dur a la plaça i, com era de dia, les mosques em picaven en les ferides de les mans i les cames... Malgrat que sigues fort i dur, o dius tot el que volen aqueixos esbirros, o moriràs patint allò que no hi ha paraules que ho poguen descriure.

        — No podia caminar i tenia els braços i les mans rebentades, esquerdades... Vaig demanar aigua, van riure, em van llançar un tros de bacallà sec... Els vaig demanar que afluixessen els lligams, i llavors em van castigar. Que si els deia qui havia llançat la bomba em donarien pa, i fins i tot vi... Jo els deia que no era anarquista, que no aprovava aqueixos mètodes, que era republicà, que s'havien confós amb mi...

        — El cinquè dia, a trenc d'alba, van entrar a la cel·la i van preguntar, per enèsima vegada, qui havia llançat la bomba. Jo, que no en sabia res... Llavors es van riure de mi, de nou; em van recordar que no coneixia com era la segona part, va vindre u d'ells i em va estrènyer els testicles, amb un torn que duia tres pals, i va estrènyer, me'ls retorcia, tot dient-me «Ací tens la segona part ». Aleshores vaig perdre el sentit.

        — Mireu, no m'importa que feu fotografies. No puc mantindre els intestins, tinc el sac rebentat, he d'utilitzar aquesta cotilla.

        Mentre s'apropaven els fotògrafs per a fer el seu treball, algú va preguntar per tu. Volien contrastar la traducció, perquè els testimonis no parlaven un castellà massa clar, utilitzaven paraules que el vell doker no coneixia. No eres a la cambra. Rudolf Rocker va anar al servei. Va colpejar la porta i algú, des de dins, el va contestar rudement, en jiddisch. També et va cercar, debades, en el vestíbul; tu ja no eres a The Sugar Loaf. Va tornar a la cambra de la reunió. La cadira on havies segut estava buida, amb alguns papers damunt. Es va apropar, va agafar els fulls. No van aparèixer més que unes quantes notes d'estenografia. Es repetia una cara, en els fulls. No tenia cabells, mostrava el cap calb, i açò feia més gran la tristor dels seus ulls. Era una dona, pel que semblava.

 

 

No eren molt més de mil, però el pas calmat que duien, i el silenci de tot el grup, commovia els londinencs. La gent s'aturava per a mirar-se'ls, i els qui no tenien cap notícia, demanaven el per què de la manifestació. Aleshores, aquella dona amb el cap recollit per un mocador fosc, bonica i esgotada, els allargava uns tractes signats pel Spanish Atrocities Committee. Es quedaven mirant el paper, aturant-se, els londinencs; i després de llegir-ho, qui sap si més d'u no va comentar que els anglesos hagueren d'haver colonitzat Espanya. El repartiment dels tractes li donava a la dona la justificació per anar, amunt i avall, pel llarg de la manifestació, i no sols en el grup dels deportats o del braç del marit. Dolors volia pensar que anaves per algun altre lloc, esperant-la, o que estaves preparant les paraules que et caldria dir al míting.

        Van arribar a Trafalgar Square, protegits discretament pels policies a cavall. Joseph Perry va fer la presentació, entre una tromba d'aplaudiments. Dolors, sense fer-ne cap cas dels verbs enflamats d'en Joan Montseny, demanava pel tipògraf nou de Wertheimer & Leo Printers per tot arreu.

        — Fa temps que no l'he vist.

        — Fa una setmana que no ve a la casa del Soho.

        Un home jove, que duia un cèrcol a l'orella dreta, la va agafar pel braç, allunyant-la un poquet del grup.

        — Com et diuen?

        — Dolors.

        — I al teu marit?

        — Jaume, Jaume Grau.

        Era una capseta de mistos, que duia a la coberta la imatge del Moulin Rouge.

        Pren, açò m'ho van donar per a tu.

 

        «Dolors:

        Aquesta carteta la vaig posar a la butxaca d'un amic de tota confiança, que ha de viatjar de Cherbourg a Londres. Li he dit a on podia trobar-te, i que te la donés a la mà. No t'ha dit de qui era, per a que no la trencares o no volguesses agafar-la.

        No he viscut gens bé des que us vaig haver de deixar, el juliol de l'any passat, i no cal ni dir-ho, des que et vaig veure per darrera vegada. Jo no pensava que serien capaços d'arribar a un salvatgisme tan gran. Però em sento tan avergonyit com si jo mateix us haguera denunciat a la policia, no sé com explicar-ho. El meu cap em tracta com si us haguera traït, com si jo haguera llançat aquella bomba que va generar una repressió tan terrible. Si haguera sabut que seríeu torturats, m'haguera quedat allà: qui ha tastat la mel ha de saber aguantar, també, el fel.

Lilio

 

P.D. Em sembla que aquesta ciutat estiga tomada pels enamorats. S'hi diuen cosetes a cau d'orella i, a vegades, esclaten en grans rialles. Sembla que s'estimen tant com si hagueren patit junts la tortura. No estaré ací molt de temps. No podria, tinc feina.»

 

Sota aquells pavès que trepitjaven i embrutien, indolentment, els cavalls, havien d'estar les oubliettes, les cel·les de càstig que es trobaven al més profund de la Torre dels Pous; les masmorres de l'oblit: la pedrera dels ossos, en la meua llengua. Les cobririen per a que algun dia les trobessen els arqueòlegs, o potser van ser elles també destruïdes, al mateix temps que les vuit torres. La Bastille, aleshores, no era més que una plaça, un recordatori alçat a partir de les oubliettes. Era una llàstima. Hagueres sentit una emoció especial, veient una presó atacada i vençuda pel poble, els carboners els cotxers els teulers els forners els aiguaders els poetes els taverners de la vila i tots els seus clients, tocant totes aquelles portes rebentades; al temptejar els grillons hagueres cregut fer una carícia solidària a la carn torturada fins a la mort per la tirania. Però, vas pensar, potser es millor així, aquella formosa plaça era molt millor que una presó feta museu. Per a què li cal un recordatori de les seues gestes a l'única vila del món que va gosar guillotinar el coll d'un rei? El record no té necessitat de monuments, si duu amb ell la consciència.

        — Quan vam guillotinar un rei, no cercàvem un de millor. Volíem que el tron restés buit.

        — Però el tron hi és sempre aquí, està a Versailles —et vas atrevir a respondre, amb una gota d'ironia.

        — Sí, és veritat... —Rochefort estava esgotat, feia un estossec sec, que et posava nerviós, en mig de les frases—. Qui sap si la burgesia no el farà ocupar, en el futur!

        El cotxe es va aturar una estoneta.

        — No ens falta molt.

        Un òmnibus va creuar el carrer, i el cavall va tornar a caminar, sense necessitar els crits del cotxer.

        — És una criaturada, però... ho dic sempre amb orgull: jo vaig nàixer l'any de la Comuna de París.

        Rochefort se't va girar de sobte, amb el front arrugat, dolgut per les teues paraules.

        — Una primavera, tan sols una primavera! Això va ser l'any que vostè va nàixer!

        Et vas quedar pensant si devies demanar-li quin càstig li van posar, o a on el van deportar, quan un sospir del senyor Rochefort et va fer girar de nou el cap, de la finestra cap a dins.

        — No hi haurà una revolució de debò, fins que no ensenyem als treballadors, o almenys a la seua elit, la ciència de la seua dissort.

        — La ciència de la seua dissort... És una idea molt bonica, senyor Rochefort.

        — Es de Jules Vallès, sempre ho repetia. Era un missioner. Vet ací! Estem al Quai Bourbon. M'aturaré enfront del vestíbul, el porter té més respecte a qui descendix d'un cotxe, que al vianant. Té vostè la carta?

 

 

A Ramon Emeterio Betances li tremolava el paper a les mans. Quan a la fi va acabar-la, va llançar la carta al foc i va cridar.

        -Amèlia!

        Es va apropar a la porta i va cridar, de nou, en castellà:

        — Amèlia! Porta dos chartreuse! —després et va fitar, de molt a prop, llevant-se les ulleres.

        — Se'm fa coneguda la cara de vostè.

        -Vaig arribar a París fa una setmana, no crec que ens hagem vist... —vas contestar.

        — Sega —i et va apropar una cadira esquerdada de vímet, després de treure-li els llibres i deixar-los sobre la taula.

        — Els amics d'Henri Rochefort són els meus amics, malgrat en aquests darrers temps estigam barallats.... Allò de Barcelona va ser terrible, oi?

        Amelia era negra, gran i més vella que el mateix Betances. Va portar les copetes servides en una safata, sense ampolla.

        — Salut! —va dir Betances, aixecant la copa per sobre del seu cap.

        — Salut! —no tenies el costum, vas mullar a penes els llavis. Vas deixar la copa a la safata— Hem fet esforços contra les tropes...

        — Contra les tropes?

        — Conscienciant a la gent... —vas corregir— però és molt difícil, perquè per una banda hi ha hagut un fum de detencions, i per altra part, perquè els espanyols estan presos per una febre nacionalista...

        — Però, no hi ha associacions de vídues?

        — Hi ha molt poques vídues, se'ls porten molt joves... Vam voler fer alguna cosa amb les mares i els parents. A la península està molt difícil. Però puc dir-li que tenim infiltrats a la tropa, allà mateix, a l'illa, i estem treballant per divulgar les idees socialistes.

        — La publicitat està bé però... Ha sigut un greu error que haja eixit malament l'atemptat contra Weyler... —va passar les mans pels cabells blancs arrissats, fent enrere amb la cadira i llançant un llarg sospir—. En els camps de concentració la gent està morint-se de fam, les nostres tropes no tenen el suport dels guajiros, i si prenguéssem l'illa sencera, així i tot l'Havana ens seria molt difícil, per no dir impossible. Els informes eren exactes i detallats, l'atemptat va estar ben preparat, però va fallar la dinamita. Sembla fet intencionadament...

        — Fet intencionadament? Què vol dir? —no era la primera vegada que escoltaves coses d'aqueix tipus, malgrat que la pregunta t'isquera prou ruda.

        — Weyler, ara, ha ordenat una repressió legal com mai no s'havia conegut, té les mans més lliures que abans. Fins els més liberals de Madrid han d'acceptar-ho. Sembla un atemptat fet pels espanyols mateixos, una farsa. No seria el vostre primer error greu.

        Una ràbia que coneixies prou bé, de les entranyes cap amunt, un rebuf fins a la cara, la ràbia per la desídia dels teus camarades, que no podies menystenir.

        — Malgrat em faça mal, he de reconèixer que l'atemptat de Canvis Nous el vam fer nosaltres, no va ser planificat per la policia.

        — Desafortunadament, sembla ben bé el contrari.

        Vas allargar la mà cap a la copa. La vas moure, vas parlar mirant la brillantor del líquid, com un infant encisat.

        — Qui està disposat a donar la vida està cec, en una certa mesura.

        Vas deixar la copeta, sense apropar-la als llavis.

        — Els de l'Havana no estaven cecs, van eixir vius —va fer un silenci dolorós, se't va acudir que podia haver sigut un bon actor—. I ara neutralitzar a Weyler és molt més complicat.

        — Potser no és ell qui cal neutralitzar —vas portar la mà des de la copeta cap als llibres. Eren edicions de Nova York, en castellà. No li va fer molt de cas a les teues paraules.

        — Està per a molt de temps? Té treball fix?

        — Treballe a l'Intransigeant, sóc tipògraf de professió. Però no estic per a molt de temps.

        Va colpejar-se el genoll amb aquella mà ossuda, es va aixecar amb un gran somriure als llavis.

        Ja sé de que el conec a vostè... Vostè no va ésser allà enfront, en la xerrada del senyor Kropotkin, prenent notes al costat de Rochefort?

        — Sí —li vas contestar, posant-te dempeus— havia d'escriure la xerrada per a la revista.

        — Sap parlar francès?

        — Si, he viscut a Marsella... Però, tanmateix, la vaig fer en estenografia.

        — En estenografia? Però vostè no és tipògraf?

        Tu vas ésser qui va riure, ara.

        — A les redaccions arriben molts intervius i moltes notes preses pels estenògrafs, i no hi ha temps per a traduir-les al llenguatge alfabètic, un bon tipògraf ha de conèixer l'estenografia. Però si no l'haguera sabuda, quasi haguera sigut igual. Em sabia de cor la xerrada.

        — Que se sabia vostè de cor la xerrada? Vostè ja sabia el què havia de dir el senyor Kropotkin? —van aparèixer més blancs que mai els ulls de Betances, en sa cara morena.

        — Sí... va repetir, quasi mot a mot, les paraules del llibre Paroles d'un Rèvolté.

        — Caram ! L'ordre nou amb la Bíblia vella! —i va començar a riure, el mulat—. Un bon murri, el senyor Kropotkin!

        — Potser... —vas fer tu també un somriure de cortesia—. Siga com siga, tenia prohibit dir coses noves... Vostè se n'adonaria, és clar, pràcticament no va esmentar la Comuna.

        — Ha, la Comuna! Açò tampoc no és tan nou! Veig que no li agrada el meu chartreuse, però com a tipògraf, estimarà els llibres, vinga.

        Et va agafar pel muscle, et va guiar a través de la fosca.

        — Qui cal neutralitzar, segons vostè?

        Havíeu arribat, pel que semblava, a on hi era Amèlia, Betances va a passar-se a l'anglès, almenys. Tu també li vas respondre en aqueixa llengua, maldestrament.

        — El senyor Rochefort no admet el meu anàlisi, però ell és francès. Jo voldria saber què en pensa un cubà.

        Betances va riure, abans d'obrir una pesada porta de dues fulles.

        — Jo no sóc cubà, senyor! Sóc porto-riqueny!

        Amèlia estava llegint a la biblioteca, embolicada en una manta, al costat de la finestra. No es va aixecar, quan va aparèixer el senyor de casa. Et va mirar per sobre les ulleres, com feies tu.

 

 

Els periodistes ja havien eixit; després d'escoltar els discursos dels acusats, se n'enfotien de l'actuació d'un testimoni moral i, a dir veritat, la meua moralitat els era dubtosa. Allà estaven, al vestíbul del Palais de Justice, enviant les seues cròniques pel telèfon mòbil. Tot havia acabat, en el termini d'un mes els companys serien condemnats per a tota la vida. Així vaig començar a parlar-li al jutge, si estiguera vigent la pena de mort a França, aquests homes estarien sota la guillotina demà mateix, però així no se solucionaria el problema dels bascos. Jo mateix, el vaig dir mirant-li als ulls, vaig rebre una condemna de mort. Aquell General, pel que sembla, sabia ben bé que, després de ma mort, apareixerien molts semblants a mi, i per açò va haver de deixar-me viu. Però així i tot, malgrat que em va haver de deixar viu, van sorgir aquests joves als qui vostè vol condemnar, joves que s'han alçat decidits contra els qui oprimeixen al meu poble. Em van escoltar bocabadats, tot estava decidit, el meu testimoni no va servir per a res, tan sols per a, després de molts anys sense veure'l, poder saludar a algun amic, rere dels vidres de seguretat. Vaig eixir trist, malgrat saber abans a què anava, i què passaria. Vaig creuar el Pont du Change, vaig anar a peu en un capvespre meravellós.

        — Té vostè alguna edició de Germinal?

        — Tinc una de 1923.

        — Vull saber si en té alguna del segle passat, d'abans de 1897.

        Llavors el venedor de llibres em va fitar igual que el president del tribunal, de dalt a baix.

        — Disculpe'm, senyor, les edicions de Zola de fa cent anys costen molts diners.

        Et va atraure la mirada un llibre que el senyor Betances et va mostrar però no regalar, i que no podia pagar el meu moneder: la darrera edició de Germinal, amb dibuixos. La vas dur a les mans, agafant-la dels prestatges del bouquiniste, era un treball ben fet, en els motlles nous de Garamond, amb marge entre línies. Vas trobar una nota de l'autor que no havies trobat, o no recordaves haver-ne llegit a l'edició italiana. Aquesta nota et va emocionar, inesperadament «Volia un títol que expressés el valor dels homes nous, de l'esforç que fan els treballadors per a eixir de les tenebres, potser sense adonar-se'n... I un jorn, inconscientment, em va vindre als llavis la paraula Germinal. Al principi no em va agradar, la trobava massa mística, massa simbòlica; però reflectia el que jo volia, una primavera revolucionaria, el vol cap a la primavera d'una societat ja esgotada». Et vas quedar mirant el riu i, traient el ganivetet, vas recomençar a netejar-te les ungles. Potser Rochefort tenia raó, els desventurats del món havien d'aprendre una ciència nova, però el temps de les cireres no arribaria amb la sola sapiència. A on havies llegit, tu també, que de tant filosofar l'ésser humà es torna serf? Les Tuileries cremant-se, un moment apocalíptic dirigit pel cap d'orquestra de la destrucció universal, manipulant una horda bestial èbria boja , en les paraules dels ideòlegs contraris a la Comuna. La destrucció de tots els Liceus. Una bandera roja tan gran com el Sena. Escolteu, ja vénen els treballadors, ja vénen a tallar el coll dels qui han viscut a costa nostra, faran nàixer una societat nova després de destrossar les tropes de Thiers, Versailles a foc. Al bell mig del poble revoltat, jo també haguera volgut ésser un Élisée Reclus: el fusell a l'esquena, unit als descamisats de la Comuna, però com valore l'humanisme per damunt de tot, com voldria ésser un anarquista conseqüent, com odie matar, el duria sense bales. Estic amb vosaltres, però no sóc un dels vostres. Txabi no va tindre una oportunitat semblant, ell ens va ensenyar que érem pocs i que, no sols el nostre, sinó que hauríem de donar testimoni per tots. Quan es revolte el poble ficarem les mans a les butxaques, i l'Astra vella que hi durem no serà més que un souvenir. És un resum perfecte és una formosa imatge és una correcta lliçó moral és el més alt grau d'una acció estètica, perquè Élisée Reclus va ser empresonat i condemnat a mort. El món va salvar al gran savi, perquè poguera estudiar el nostre cas. En la seua opinió, els bascos érem «un peuple qui s'en va», en el mateix moment en què et van matar. Hauria de tornar al Palais de Justice, demanar-li a l'altiu president del tribunal quina seria l'acció estètica alliberadora d'un poble que no vol caminar cap a la mort, com podia haver sigut la formosa conjuntura que haguera merescut la pena de mort. Aleshores ho vaig decidir, mirant al riu que flueix del coll de Robespierre, que, a falta d'altra cosa, escriuria aquest llibre, que mereix una condemna xicoteta.

 

 

Vaig caminar pels barris alts sense rumb, sense intenció de preguntar-li a ningú, però. A dir veritat, haguera pogut viure en qualsevol d'aquelles barraques humils. Als periodistes que van vindre a entrevistar-li, l'any 1924, sembla que els veïns tampoc van voler dir-lis a on vivia. Gregorio Mayoral era a l'atur i, com era un bon home, un advocat que la família coneixia li va dir que hi havia un post de treball que li donaria 1.750 pessetes a l'any, amb els descomptes. Per ésser corneta a la mili va guanyar-lo, pel que sembla. Avui, encara, són pobres aqueixes contrades, amb la pobresa moderna que insulten les antenes de televisió, posades sobre els teulats d'uralita.

        — Està cercant a algú? —Em van demanar, reticents.

        — No. Voldria una bona perspectiva de la catedral.

        — Per darrere és millor, per sobre el femer.

        Se'm va quedar mirant, fins que vaig fer la fotografia. Se m'estava fent tard. Vaig començar el camí cap avall. En un talús n'hi havia tres xeringues; vaig veure una pedra plana, marcada amb una creu cisellada en baix relleu, com es deia a aquell article. Vaig fer una altra foto, enquadrant també les xeringues. Ausades va viure a aquell barri el teu botxí. A Burgos, al cor de l'Espanya eterna.

 

 

És una construcció com cal, freda, obscura i trista. Aqueix aspecte sembla tindre, també, quan li veig el front als documentals o a les fotografies. A mi em ficaven pel garatge de darrere, en furgoneta. Ens portaven en els vehicles de la policia, aparec en una foto que va publicar la premsa, rere la xarxa i els barrots de la finestreta. Només entrar-hi, al garatge de la Capitania General de Burgos, començaven les discussions entre els policies i els militars. Tots em volien tindre sota mà, jo era un criminal foguejat que jutjarien en un consell de guerra sumaríssim, jo podria fer qualsevol violència, inclòs podrien vindre a alliberar-me d'altres més temibles que jo mateix. Què feia jo, doncs, trenta anys més tard, a Burgos, a la primera capital del General?

        — La setmana passada vaig cridar tres vegades, i totes tres em van comunicar que no podien dir-me ni que sí, ni que no. Voldria parlar amb algú que tinguera la capacitat de donar-li un sí o un no a la meua demanda...

        — Escolte... —el capità em va tornar el meu carnet d'identitat, no duia cap targeta de visitant, havia anat debades—. Què vol un com vostè en territori espanyol?

        — Voldria fer una consulta.

        — Però vostès no van trencar amb Espanya i les seues institucions? No sé com pot vostè aparèixer per ací...

        Una vegada, quan era membre del Parlament espanyol, em van aturar a la frontera d'Hendaia. Se'm va apropar un tinent de la Guàrdia Civil, per a tornar-me el passaport, i em va dir així «Malgrat vostè no ho vulga, és una autoritat per a mi. A les seues ordres!» i em va saludar militarment. Però jo no volia actuar al mateix nivell d'aquell tinent, ni d'aquest capità.

        — He de consultar l'arxiu.

        — Com sap que tenim un arxiu ací? El de vostè demani'l al seu advocat, a més... ha aparegut més d'una vegada als llibres.

        — Jo sé ben bé que vostès tenen un arxiu i sé, també, que a aqueix arxiu hi és allò que em cal. No és això que vostè suposa.

        — Què li cal? —havia de presumir, jo, que tenien un arxiu.

        — El sumari de l'homicidi de Cánovas del Castillo.

        — Ha! ha! Està vostè fent una tesi sobre els magnicidis? Com es deia l'anarquista aquell...?

        — Angiolillo, Michele Angiolillo —per tu vaig anar al bell mig dels qui m'havien condemnat a mort.

        — Vostè vol glorificar la figura d'Angiolillo, és clar.

        — Puc fer la consulta?

        — No hi és ací, estarà al jutjat de Bergara. Allà li van fer el consell de guerra, si no vaig errat.

        — No, no hi és allà. Jo sé ben bé que hi és ací.

        — Nosaltres també vam estudiar aquell atemptat a l'Acadèmia... Va ser una acció molt millor que la que va fer vostè.

        Jo també me'l vaig mirar als ulls, desafiant. Hauria de recordar-li que volien matar-me? Li diria que la meua mort seria la millor acció?

        — Voldria veure aqueixa causa. Si no es pot copiar, llegir-la, sense més.

        — Jo tampoc li puc dir ni que sí, ni que no, sobre si tenim o no un arxiu ací. No està a la meua mà, hauria vostè de parlar amb un tinent coronel. Vaja a l'Archivo Histórico Militar, potser allà tindrà més sort.

        Vaig arribar al centre de la ciutat, amb els genolls que em tremolaven. No podia aguantar el fred i, tanmateix, duia per dins una flama insofrible. Després de demanar una cervesa ben freda, vaig asseure'm, no seria capaç de dur el got sense que caigués el líquid. El taverner em va deixar la canya sobre el taulell. No hi havia cambrers, i ell es va posar a veure la corrida de bous. La beguda va estar uns minuts fitant-me, com un ciri que es va esgotant amb les seues llàgrimes. Havia de tranquil·litzar-me. Havia temptat la possibilitat d'ésser admès, vianant lliure, a la Capitania General de Burgos, i la negativa em va donar, precisament, la magnitud d'aqueixa possibilitat: com si haguera volgut fer l'amor en la mateixa cel·la que, llavors, van elegir per a matar-me. Per què vaig ficar-me en una trampa com aquella? Què havia d'aprendre allà, u que va ésser condemnat pels mateixos militars que et van jutjat a tu? Què m'importava a mi la transcripció del teu judici? Quina novetat podia conèixer d'aquella vista que va durar mitja hora? La prohibició mateixa que es va fer a la premsa, que expliqués res, no em deia amb la suficient claredat quines van ser les teues paraules, de qui, de què vas fer la defensa, quan vas defensar-te a tu mateix? No vaig anar allà per tu, Lilio, no vaig anar cercant les teues paraules que, després de cent anys, encara mantenen secretes els mateixos que ens van condemnar a mort. Vaig anar per mi, per a provar que encara era digne d'ésser jutjat allà.

 

 

El tribunal estava sota una gran creu de paret feta de fusta, amb condecoracions, amb guants, amb sables. Sobre la taula, enmig de les espases, tenien una altra creu, aquesta metàl·lica, suportada per una pedra rodona. Tots ells, el fiscal el tribunal el defensor la creu l'espasa, tenien la total consciència que els caldria donar un veredicte històric. A l'extrem de la taula, coberta per un drap roig obscur, hi havia un telèfon al costat d'una ampolla d'aigua mineral que encara no havia aconseguit posar els gots dempeus. Encara em recorde, a la dreta veig un banc per als periodistes, tenen papers sobre algunes tauletes. Tanmateix, no han deixat passar sinó a uns pocs. Els seients que han dut de l'església per al públic també estan plens de militars, i entre ells, els pocs paisans estan tan sols canviats de trajo, el bigot feixista els delata. Els policies armats, dempeus als quatre racons de la sala, guardant la porta del públic. Estic assegut a aquella cadira que estava a l'esquerra del tribunal, al davant d'un micro vell, les mans lligades pel davant, no li han fet cas a la demanda de l'advocat. Vine al meu costat, Lilio, parla en el meu lloc.

        — Vaig poder veure les tortures que es van produir a Montjuïc, vaig escoltar a Francisco Gana i Cayetano Oller a Londres, i els mancaven les ungles, tenien les tripes reventades...

        — Estem ací per a jutjar-lo a vostè. Li trauré la paraula, si continua així.

        — Disculpe'm, senyor, he hagut de matar per a poder parlar!

        — Què diu vostè?

        — El que he fet em dona tot el dret.

        — El que vostè ha fet li ha dut davant del tribunal. Per què ha matat a aqueix home?

        — Jo no he matat un home.

        — Vostè no ha matat el senyor Don Antonio Cánovas?

        — Jo he matat un criminal.

        — Per què ha matat el nostre primer ministre?

        — Per a morir.

        — En la primera declaració, vostè va dir que va matar el senyor Cánovas per a venjar als seus germans.

        — També l'he matat per a venjar tots els meus germans torturats i assassinats. He venjat tots els qui lluiten per la llibertat a Cuba i Filipines.

        — Vostè ha matat un home d'Estat de gran vàlua, però vindrà un successor.

        — També vindran d'altres, després de mi.

        — Aquest crim, tanmateix, no fa gaire a favor de les idees de vostè.

        — La meua acció no ha acabat, encara.

        — Ens està amenaçant?

        — Jo, per un instant, he tingut la història a les meues mans. I la he trencada.

        — Vostè ha matat un home, no un règim. Si haguera matat un règim, potser seria vostè un heroi.

        — Vostès hagueren volgut que matés la reina vídua o el príncep infant?

        — Ací les preguntes les fem nosaltres!

        — Jo he destrossat la ideologia del tron. He acabat amb l'Espanya colonial, he liquidat el president de la Inquisició.

        — El que vostè ha fet és un crim, simplement.

        — Algunes accions de la justícia són crims, alguns crims són accions justicieres.

        — Vostè està molt errat, la justícia jutja els crims.

        — Em mataran vostès, però en matar-me divulgaran les meues idees.

        — Si li matarem o no, ho sabrà vostè després del judici, no abans.

        — Vostès m'han de matar.

        — Com ho sap?

        — Vostès no tenen poder sobre la meua vida, vostès no poden donar més que la mort. La Història no s'atura.

        — Estem per a fer complir la llei.

        — No està en les mans de vostès el no matar-me.

        — Som jutges, i decidirem amb justícia.

        — Vostès no poden fer més que el seu treball de botxins.

        — Sembla que estiga vostè penedit, vol purgar amb la mort el que ha fet?

        — La meua mort li donarà més sentit a allò que he fet.

        — Es confessa culpable, doncs.

        — Sòc un màrtir.

 

 

El fiscal Don Carlos de Escosura tenia una cortesia que tenen molt pocs fiscals, no feia la seua petició sense mirar a l'acusat o llançant-li mirades de menyspreu segons el text que el calguera llegir; no alçava la veu, no feia poses. La seua actuació era subtil, exacta, monòtona. I terriblement eficaç als tribunals militars: era un codi d'honor vivent. Es va alçar, duent a les mans uns paperets. Eixut, les mànigues massa curtes el feien encara més eixut. Va parlar des del seu lloc, repartint les seues paraules entre tots els oients. Els paperets eren una part de la seua imatge, ni se'ls mirava.

        — Crec que ha quedat demostrat, al cap de l'Audiència, que el senyor Michele Angiolillo Lombardi va cometre un homicidi premeditat en la persona del senyor Don Antonio Cánovas del Castillo, i prenent en compte la qualitat del mort, és a dir, la seua qualitat de president del Govern, crec que aquest homicidi ha de ser considerat com un atemptat contra l'autoritat, i si aquesta qualitat del mort no ho haguera mostrat amb prou claredat, les paraules de l'acusat ens han declarat quina és la base de la ideologia que va guiar la seua mà: la destrucció de tota autoritat. No ha utilitzat dinamita, és cert, però el seu delicte ve tipificat a l'article primer de la llei dita de repressió de l'anarquisme. Per tant, sense cap mena de condicions atenuants, i prenent com a base els articles 418, 224, 90 i 33 de la Llei Penal, demane la pena de mort per a l'acusat, aplicada per la via civil, i un pagament de 30.000 pessetes a la vídua del senyor Cánovas, com a indemnització.

 

 

El tinent Tomàs Gorria no es trobava bé. Era la primera vegada que el calia defendre un homicida, fins aleshores no havia hagut d'ajudar més que a alguns borratxos que havien trencat la disciplina a la caserna; vivia tranquil en una província pacificada, fins que vas arribar-hi tu.

        — Voldria el seu permís... Canviaré d'estratègia. Si vostè no mostra cap penediment per la mort del senyor primer ministre, crec que el millor serà argumentar que vostè està boig.

        — Faça el que vulga, tot serà en va.

        — He de defensar-lo a vostè.

        — I vostè creu que jo estic boig, realment?

        Va callar, i li ho vas agrair, no volies continuar parlant d'aquell absurd argument. Després de finalitzat el curt descans, quan els jutges els guàrdies els testimonis el públic eren ja a la cambra i anava a tancar-se la porta, una cama va travar-la, per la part de fora; amb la força dels qui empentaven des de dins, la cama es va trencar, a l'altura del genoll. Amb la cama de fusta a la mà es va quedar un home rude, que amenaçava els guàrdies, fent equilibris. No l'entenien, perquè parlava en basc, i l'home ni se'ls mirava, dirigia ses ulls cap a tu.

        Un alferes que feia de vocal al tribunal es va apropar.

        — Què passa ací, guàrdia, què és aquest aldarull?

        — Aquest aldeà ha volgut entrar-hi i la porta...

        El camasola li va allargar un paperet a l'alferes. El va obrir, el va llegir.

        — Estiga's ací, callat i quiet!

        Es va apropar a la taula del tribunal, li va allargar el paper al president. Sense posar-se les ulleres a les orelles, el va llegir. Vas endivinar que xiuxiuejaven alguna cosa entre tots dos i, a la fi, l'alferes va tornar cap a la porta. Li va tornar el paperet al desgraciat, que encara duia la cama de fusta a la mà. Els guàrdies el van fer fora, i van tancar la porta. Haguera anat de cap, escales avall, si els guàrdies que romanien allà no li hagueren agafat, és clar. Vas quedar-te pensant en aquell home, sense fer gaire cas dels esforços del teu advocat.

        — Senyors, vostès, com jo, han escoltat les declaracions de l'acusat, i crec que estaran tant afectats com jo mateix estic, amb la fredor que ha mostrat el meu defensat. En efecte, senyors, aquest home que jutgeu avui creu que ha fet un bé a la societat, amb el crim que ha dut a termini. Ens ho ha declarat clarament, sense cap ombra de dubte. Aqueixes paraules són tan terribles, que ens fan sentir furor a dintre nostre. I, si tenim en compte la qualitat del mort, els nostres sentiments s'engrandisquen: ira, indignació, odi. Però, senyors, després d'aqueix torbament, intentem comprendre el que sembla incomprensible. I, per a comprendre, apropem-nos a aquest jove. Perquè qui tenim enfront és un jove, quasi diria un xicot. Les paraules que ha dit, aqueixes coses terribles que hem escoltat de sa boca, si voleu d'on vénen? Són eixides del seu cap? He dit jove, he dit xicot i, per tant, he de dir que té un esperit encara no fet del tot, estic totalment segur. No tinc cap dubte que el que ha dit ha sigut provocat per lectures a destemps i per converses amb esperits més dolents que el seu. I aquestes lectures, aquestes converses, senyors meus, van tornar boig a aquest home que jutgeu avui. Segons les seues teories, el senyor Don Antonio Cánovas del Castillo era el responsable d'allò que d'altres van fer a Montjuïc. Així, hauríem de comprendre que ell no és el responsable d'allò que va fer. Per açò, si us plau, us demane que no prengau en compte res del que ha dit, perquè en la seua lògica ell no ha sigut més que la mà, el cap estava, i està, en un altre lloc. Les doctrines noves que diuen voler treure el proletariat de la seua condició, messiànicament, necessiten màrtirs, i per açò s'aprofiten de joves i xicots crèduls i embravits, fins a tornar-los bojos. Tingau present que aquest jove, aquest xicot, és un foll. Us demane clemència.

 

 

— L'acusat vol declarar?

        Jo havia decidit que la darrera declaració la faria assegut, de la mateixa manera que em parlaven els qui em jutjaven. Però estava nerviós, i ja estava dempeus, abans mateix de poder donar-li l'ordre al meu cervell. No podia asseure'm de nou, vaig pensar que així m'escoltarien millor. Un paio em va apropar el micròfon.

        — Senyors, he seguit de molt a prop els esdeveniments d'Europa, aquest darrers dos anys. He estudiat la situació d'Espanya i de la resta de països on he viscut. El meu ofici i les meues inclinacions m'han posat en contacte amb els treballadors i els pobres d'aquests països. Per tot arreu he sentit els mateixos planys, per tot arreu he vist les mateixes llàgrimes, per tot arreu he notat les mateixes revoltes, les mateixes intencions. I per tot arreu he pogut percebre la mateixa crueltat dels rics i dels governants, el gran menyspreu que tenen per la vida humana. Aqueixes consideracions, en general, m'han dut a odiar les injustícies que hi ha a la base de la societat. S'han ajuntat amb mi a la revolta homes valerosos, decidits, amants de la justícia. Els qui pateixen per les injustícies, els éssers que cerquen un món d'harmonia i benestar, aqueixos som els anarquistes. I, al mateix temps, he après a aquest sòl d'Espanya, en aquest terreny clàssic de la Inquisició, que la raça dels torturadors no està morta. He pogut saber que centenars d'éssers, tancats en un castell que s'ha fet famós, han sofert les més terribles tortures. He sabut que s'han utilitzat, amb tot el refinament que duen els avenços científics, els mitjans dels botxins de l'Edat Mitjana. He sabut que cinc d'aquestes persones han mort, que altres setanta han sigut condemnades a penes molt fortes, que els qui havien d'haver sigut declarades innocents han sigut condemnats, i que totes aquestes persones eren anarquistes, o presentades com a tals.

        — El Govern ha obert una enquesta i, si n'hi haguera culpables, seran castigats. Al Govern no l'interessa gens que s'embrute el seu bon nom. ¿No ho entén vostè, açò?

        — És veritat, senyors, unes atrocitats tan grans no poden romandre impunes, i jo he cercat els culpables. Per damunt dels policies que feien treball de botxí, per damunt dels oficials que feien treball de jutge...

        — No li admetrem res que puga embrutir l'honor del tribunal...

        — Senyors, vaig trobar en el meu cor cap a aqueix home d'Estat que governava pel mitjà del terror i la tortura, un odi que em superava; en aqueix ministre que donava milers de soldats joves al carnisser, en aqueix potentat que ofega amb impostos al poble espanyol que podria ésser pròsper en una terra tan fèrtil i rica, en aqueix successor de Calígula i Neró, en aqueix aprenent de Torquemada, en aqueix deixeble de Stambuloff i d'Abdulhamid, en aqueix monstre anomenat Cánovas del Castillo al que em trobe feliç i orgullós d'haver-ne borrat de la faç de la terra!

        — El vostre discurs no és més que una excusa per a cobrir el crim que vostè ha comés. Concloga, per favor.

        — Està mal fet, matar el tigre que rebenta el pit dels homes, i que destrossa el cap de les persones entre les seues mandíbules? És un crim matar la serpent de mossegada mortal? Cánovas ha fet més víctimes que cent tigres, més que mil serpents. Ell encarnava el fanatisme religiós, la crueltat militar, la glotoneria de les classes opulentes. He alliberat Espanya, Europa i el món sencer d'aqueixes xacres. Per tot açò, senyors, no sóc un assassí, sinó un justicier!

        — Ha acabat, vostè?

        Jo ja no era jo, era tu, Lilio, amb els braços estesos per sobre del meu cap, amb els punys ben tancats. Jo era tu, Lilio, el desterrat trist el germà més dolç llevat contra el tron i l'altar àngel de l'esperança per a atemorir la Capitania General de Burgos.

        — Vull ser afusellat a Montjuïc!

        I llavors, de la ràbia que m'emmudia, va nàixer una profunda dolcesa, les nostres veus es van fer una; meravella! Jèiem a les hortes de Foggia, somniàvem:

 

                «Quando l'anarchia verrá

                tutto il mondo sará transformato...»

 

        Així imagine ara el meu judici d'aleshores, com si haguera reivindicat alhora la teua acció i la meua, hi vaig clamar els teus arguments, resumits en aquelles paraules que vaig cridar:

        — Visca el proletariat del món!

 

 

Vaig riure, me'n recorde que vaig riure, i la rialla va ser vertadera, no com aqueixes que fan els visitants que vénen a la presó, amb la que intenten alçar l'ànim dels presos.

        — Bé, si no vols no, però podia ser una oportunitat...

        — L'única oportunitat, oi? —Li vaig dir, bromejant, però ell s'ho va prendre molt seriosament.

        — A dir veritat, sí...

        — No voldria tindre cap deute amb aqueix senyor...

        — Era un demòcrata legal, en aquells temps en que crèiem aprendre que la democràcia era allò que ens venia des d'Europa, als llibres i a la moda. Un d'aqueixos que tenia el valor de denunciar les injustícies, un amic que utilitzaven els nostres; un àngel útil, diguem-ne. Un més del fum de persones que anàvem cremant al nostre camí. Ell no podia comprendre la meua tranquil·litat, l'advocat pensava que el meu orgull s'aplacaria quan la petició del fiscal es tornés sentència, com era d'esperar. Ell s'esforçava, semblava un confessor que volguera salvar la meua ànima.

        — Has de prendre una decisió, lliurement.

        — Fa temps que vaig prendre una decisió lliurement, quan vaig agafar un arma a la mà —a veure si tenia el valor de dir que no.

        — Ara no duus armes, ara el més important és salvar la teua vida.

        — Ell no volia escoltar. M'havia convertit en un client, de la nit al dia. I l'afer de l'advocat era aconseguir que el seu defensat eixira bé, i no obtindre cap objectiu polític. Li vaig contestar, molt tranquilet, a punt d'avorrir-me malgrat el meu somriure, fent un sospir com si estigués davant d'un nen que ha fet malament un problema per enèsima vegada:

        — Està molt clar: la millor arma que tinc ara és la meua vida o, millor dit, la meua mort.

        Es va quedar callat, va abaixar la mirada i va dur les mans a aquella cartera, negra i gran, fitant-se els papers.

        — Ho sento molt....Una falla greu a la teua carrera!

        Va alçar els ulls, de sobte. Estava plorant, no sé si per la poca afecció que jo mostrava per la meua vida, o dolgut per la darrera frase que li vaig dir. No s'ho va prendre bé, estava dolgut, almenys.

        — No estic fent cap carrera ! N'hi ha millors camins per a açò!

        Me'l vaig estimar, em vaig penedir d'haver-li fet mal.

        — Perdona'm... no era més que una ironia, estic molt nerviós.

 

 

No crec que jo estiguera nerviós, almenys no tant com per a haver d'allunyar la por amb rialles. Li vaig demanar al funcionari, camí de la cel·la, si era cristià. Em va contestar que era catòlic, però que no anava a missa. Anava rígid, al meu costat, jo diria que esporuguit. Potser havia estat escoltant la meua conversa amb l'advocat, darrere la porta. Vaig voler saber-ho.

        — El meu advocat diu que sols em pot salvar el Papa.

        — El General és molt catòlic.

        Em va sorprendre una resposta tan diplomàtica. Poguera haver sigut un bon conversador. Ara ells haurien de donar el pas. El mateix Papa li demanaria l'indult al General sense necessitat de cap telegrama del meu advocat, l'Església sap molt bé quan ha d'allunyar-se d'una dictadura. El General no podia demostrar, ja, fins a quins extrems ha de ser catòlic un catòlic, la guerra freda havia acabat i Roma volia netejar el seu passat feixista. Si em mataven el poble basc no es revoltaria, és clar, encara no hi havia condicions per a açò, però estaria ajudant a què començaren a haver-hi possibilitats, em tindrien entre els màrtirs. Jo tan sols era un mitjà, un àngel útil.

        — No, per ací no. El posarem en una altra galeria.

        — Les meues pertinences?

        — Les hem portades, quan vostè era al locutori. En aquesta part el sol pega als matins.

        Em vaig posar com feia sempre que estava nerviós, assegut al terra, amb l'esquena recolzada contra el mur, com si volguera enfonsar-me en ell, o com si estiguera en la vigília d'un viatge esperat amb ansietat; vaig començar a viatjar per les foteses que anava a conèixer. Podria comprovar si allò que es deia a les novel·les era veritat, o si aquells vells comunistes de la càrcer de Còrdova anaven contant mentides. Sabria si entrar en capella és, de debò, entrar en capella. Veure si en veritat et pregunten pel teu darrer desig. Saber si et deixen sense tapar-te els ulls. Decidir si els hauria de donar, o no, la mà als homes del escamot.

        Vaig colpejar el mur, vaig parlar pels canons. No va haver-hi cap resposta. Vaig pujar cap al finestró, com vaig poder. Els altres amics estaven agafats als barrots, també, allunyats. Ningú no va parlar, vaig estrènyer els punys, semblava que els estigués amenaçant. Tots estàvem sols, molt sols. Cadascú de nosaltres tenia una presó de Bergara per a ell tot sol. Perquè ells no sabien què dir-li a qui anava a morir, i jo tenia por que pensessen que els menyspreava. Uns minuts abans anava, neguitós, cercant comunicació, i ara no tenia ganes de dir res.

 

 

En les hores de després del dinar, a la cel·la, va aparèixer un pres dels qui fan serveis, duent cobertors doblats, als braços. Darrere anava el funcionari.

        — Troba alguna cosa a faltar?

        — Ni tan sols he obert les bosses.

        — A partir d'ara tindrà vostè un règim diferent. Té dret a dues hores de pati als matins, la resta del temps el passarà a la cel·la.

        No vaig dir res, voldrien que em queixés, que demanés favors. El pres social em mirava als ulls, alguna cosa em volia dir amb aquella mirada, em volia dir alguna cosa que no podia dir davant del funcionari. O estava fascinat, sense més; jo era per a ell un paio dur, que acabaven de ficar a la galeria de la mort.

        Quan em van tornar a deixar sol vaig començar a mirar a les bosses, sense ganes; no per saber si m'havien furtat res, sinó cercant el Vim comprat feia poc per a alleugerar la pudor del comú. Vaig trobar entre la roba un pòster gegant d'Aralar, plegat en quatre parts. No el vaig obrir, no el vaig penjar a la paret, a aquella cel·la on passaria molt poc de temps o, millor dit, a aquella presó on seria molt poc de temps. Per a què volia adornar-la amb el paisatge d'unes muntanyes que no tornaria mai més a trepitjar. Vaig encendre un cigarret. No volia estar al costat dels barrots, vaig jeure sobre el catre.

        Els guàrdies civils et prenen a trenc d'alba i et duen fins al cementeri en una furgoneta. Ningú et parlarà, tots t'odien; o són voluntaris per a pelar-te, o tristos funcionaris que has forçat a fer un treball que no és el seu. L'afusellament és l'única mena d'execució que necessita un remat: potser sentiré el soroll de les passes de la gran rata, se m'aproparà prenent la forma de les botes llustrades de l'oficial, i em donarà el tir de gràcia, igual que jo la vaig escopir a sobre. I jo tornaré a escopir, tot i estar-hi moribund. Hauria d'estar feliç, d'haver-hi a sobre una condemna a mort. Els enemics em volien matar, els enemics havien de matar-me. Hauria d'estar orgullós, havia arribat al més alt nivell de la lluita, com tu. No admetria que em tapessen els ulls. Em voldrien tirotejar per l'esquena, és clar, però en l'últim moment em giraria i llançaria el meu visca, pel que sembla mai no tapen la boca del condemnat.

        Vaig sentir el toc de la corneta que cridava al sopar i, mentre el funcionari obria la porta, vaig deixar les mantes sobre el llit. Quan les vaig desplegar, vaig veure un tros de paper doblat. Vaig ficar-lo a la butxaca, obligat pel soroll del pany. Em van ordenar que baixés a sopar. Com em podien escorcollar abans d'anar-me'n al llit, mentre sopava vaig llegir la nota feta pel mateix pres social, li vaig reconèixer per les faltes d'ortografia. No vaig passar-se-la a ningú, es va anar al calder de les deixalles, junt amb el menjar per a porcs que ens donaven totes les nits.

 

 

Al dia següent, en lloc de caminar com d'habitud per parelles o de tres en tres, vam anar pel pati en un grup gran; ningú no em volia deixar sol, tots desitjaven donar-me el seu caliu. Tots parlaven al meu voltant, però ningú es dirigia a mi. Tenien por de dir ximpleries, si necessitava alguna cosa, si em podrien oferir tabac, o si tenien visita. Vaig comentar la proposta del meu advocat, per a alegrar l'ambient. Tots van riure.

        — El Papa li demanarà al General que commute la pena de mort, tanmateix. Roma m'utilitzarà per al seu profit. Però també és possible que un règim ultracatòlic no li'n faça cap cas a la demanda papal.

        Que no pensés així, van començar a dir-me. Els dies del vell General es farien molt llargs, llavors. Els enemics estarien més angoixats que nosaltres mateixos. Semblava que volien fer-me creure açò. Com tantes vegades, va ésser Mateo qui va trencar el mirall.

        — Si commutessen la pena de mort, es prendria més com un senyal de debilitat que com un signe de respecte cap a Roma...

        No es va penedir del que va dir-me. Li ho vaig agrair, li vaig agrair de tot cor la seua sinceritat. Vam quedar muts, en un llarg instant de silenci. Estàvem parats al bell mig del pati, i havíem deixat d'escalfar-nos les mans amb l'alè. Tots estaven aterrits, menys Mateo i jo mateix.

        — Els hem creat contradiccions internes! —va dir algú, algú que no podia suportar la fredor d'en Mateo.

 

 

A dir veritat, tota la presó estava a favor dels presos polítics bascos, es notava més ferma que mai la invisible solidaritat que hi havia entre els presos, en els crits que llançaven a les nits els de les cel·les de càstig en les notícies que ens donaven els de l'economat en la prudència nerviosa dels carcellers. Malgrat que ningú no tingués cap condemna llarga, tots estaven disposats a arriscar la vida per mi. Els de la cuina ens deien que hi havia una oportunitat per a introduir armes al camió de les deixalles. Patxi deia que no podia anar com una vedella a l'escorxador. Havíem de rebel·lar-nos, revoltar-nos, lluitar i morir lluitant, convertint la càrcer mateixa en un holocaust. Aqueix era el millor exemple que el podriem donar al nostre poble.

        — Hem de lluitar fins al final!

        Llavors es va cabrejar Mateo, per primera vegada, i va dir si no ens adonàvem de com manipularia el poder la nostra actuació. «Van amotinar-se, perquè el condemnat no era capaç d'afrontar la mort». Ens va vindre una gran necessitat de silenci.

        — El nostre poble sap ben bé que som gudaris!. Fem el que fem, ho entendrà i ho acceptarà, les manipulacions del General no tenen cap força al nostre país!

        — Mateo té raó —vaig dir de cop, per a trencar l'argument d'en Patxi— amb aquest judici la nostra lluita ha traspassat els límits que tenia fins aleshores, tot Euskal Herria ens està mirant. Ara hem de mostrar com moren els vertaders revolucionaris. M'ha tocat a mi, però haguera pogut ésser qualsevol altre. Hem de mostrar al poble la bestialitat dels feixistes, sí o no?

        Els jovenets que, algun dia, serien militants el poble del món el món tots estaven mirant-me, el General ens havia ofert una plataforma immillorable, si jo tenia el valor que calia. Jo havia de morir entre les urpes de l'enemic, Mateo tenia raó. Havia de mostrar-li al món la rialla sàdica de la rata.

        Els companys no sabien que els funcionaris, el mateix dia que es va fer pública la meua sentència a mort, havien tret d'entre uns sacs, a una cambreta que sempre estava tancada, un trast de ferro que van netejar i oliar. No sabien que tindria una agonia diferent a la de l'afusellament, que volien donar-me forca brètola pal vergonyós picota humiliant garrot vil com a Angiolillo.

        Vaig guardar per a mi la notícia que em va donar el pres social en la seua noteta, no em vaig atrevir a dir-ne res als companys. Potser no era veritat, potser era una jugada feta pels funcionaris, per a trencar la meua moral. Però aqueixa era la possibilitat menys creïble, el meu cervell em deia que el General no volia donar-me una mort militar, que volia rebaixar-me al nivell dels delinqüents comuns, no em deixaria que hi anés cap al paredó de la mà dels gudaris morts.

 

 

No vaig pujar de nou als barrots, cadascú d'aquells «Gora Euzkadi!» llunyans se'm clavaven a les entranyes, fins a fer-me mal. Aqueix garrot mostraria el salvatgisme d'Espanya guillotina roma cadafal amb piques cadira elèctrica de l'Edat Mitjana cerimònia de la Inquisició. I jo era l'àngel que matarien. Va aparèixer, cada vegada més sovint, el cap de la gran rosegadora pel forat del comú, i necessitava el teu record, cada segon, per a quedar-me-la mirant, sense fer enrere. Em calia l'exemple de l'idealista que, orgullós, va pujar els esglaons del cadafal a la presó de Bergara.

        Et tenia a tu al meu esperit, tenia a Txabi al meu esperit, jo no volia morir, jo haguera volgut estar ja mort, com el meu company de comando, tirotejat a dins d'un cotxe d'aspecte esportiu requisat, amb una vella pistola que havia de començar sa tercera guerra a la mà. M'aterria el cadafal, m'aterria pensar que no tindria dret a cridar visca el proletariat del món i rebre alhora una descàrrega, que hauria de patir llargs minuts d'ofegament. Els gudaris no eren agarrotats. Entre nosaltres no existia aqueixa tradició, aqueixa era la fi dels anarquistes. Haurien de dur-me vestit amb una túnica, per a que el lliurament dels meus esfínters no trenqués l'estètica? Hauria de morir amb la llengua fora, amb baves als llavis, els ulls fora de les òrbites, amb una ganyota de terror a la faç morada? Jo no volia morir així, Lilio, llavors no tenia ganes de discutir amb els companys, ells no en sabien res, jo sabia allò terrible. Ho vaig mantindre en silenci, espaordit, vaig compartir amb tu aquest secret.

        Em vaig alçar del llit i, llançant bruscament el cigarret, vaig anar cap a la rata, xop d'una suor freda. No vaig donar ni dues passes, quan es va ocultar, la gran covarda. Vaig colpejar la paret amb els punys, per a fer-me mal. Fent força contra la paret, vaig obrir després la mà sagnant, no tenia cap os trencat. Vaig cercar amb els dits el nom que havia trobat a les parets embrutides de Bergara. No el vaig trobar. Llavors vaig escriure el teu nom a la paret, amb la clau mestra que duia per a obrir les portes, amb ràbia, profundament, plorant. Et demanava a tu, de nou, que em donasses força, la teua mà era, una altra vegada, la que foradava amb una sola paraula la paret de la cel·la tretze de la presó de Burgos, per a que el pròxim pupil de la mort prenga coratge per a poder somniar. Perquè els noms, a les parets de les cel·les, et duen un camarada al costat.

 

 

S'acostava un temps preciós, i estava segur que el pistoler apareixeria a la fageda atapeïda que s'estenia del camí per a carros fins al rierol. Va llançar tot el que duia al mig de la fullaraca, i va enviar l'animal a menjar amb les cabretes que pasturaven un poquet més a dalt. Es va endinsar en la fageda, amb sa manta, més dropo que mai. Arrossegant la cama de fusta va arribar a les roques del cap de l'aiguaneix, després d'un parell d'ensopegades; prompte escalfaria les roques el sol. Allà mateix es va arraulir, sense cap por d'endormir-se, el soroll de la fullaraca denunciaria a l'intrús. Estava segur que apareixeria, perquè no hi havia un lloc més segur que aquell: allà no es podia entrar si no era a peu, tan sols ell passava pel sender, se sentien les destralades dels llenyaters, i per aquella contrada molt pocs distingirien els colps de destral sobre la fusta, del soroll dels trets...

        Però no va aparèixer ningú, a aquella ombria del bosc. Els faigs tirotejats es van quedar sense ser afusellats de nou. Va tindre temps, mirant els raigs del sol entre les fulles que començaven a envermellir, per a pensar de qui serien aqueixos rastres de bala, i per què. Perquè aqueixos rastres havien de ser de bala, de totes, totes.

        «Açò ha estat fet per una dona!»

        Eren dones, majoritàriament, les que llogaven ruquets als llauradors de la contornada al balneari, per a fer passejadetes cap a l'ermita o les fonts. Alguna d'aquelles havia tret la pistola per a fer un poc de pràctica, abans de pelar-se al marit. Amb por que algú haguera sentit els trets, potser li havia ordenat al burrer que anessen a un altre lloc. El fil era fàcil de lligar.

        «La culpa la tindran alguns embolics d'alcova!»

        Va reforçar-se'l la hipòtesi de la dona gelosa. Va pensar també en les possibles variants: potser preferiria matar l'amant, en lloc del marit, o després de netejar-se'ls a tots dos, se suïcidaria... Se'l va ocórrer pensar com és que una dona pot tindre una pistola. Podia ser la dona d'un d'aqueixos militars de Madrid vinguts a prendre les aigües, ell la veia ja prenent l'arma del marit del calaix de la tauleta de nit. Podia ésser un militar que hagués guanyat estrelles a Cuba, com director de La Cabaña, per ventura...

        Va sentir una campana llunyana. Estava clar que havia vingut debades, els clients del balneari no eixien a passejar per les muntanyes després del dinar. Pujant la costereta, va pensar que qui havia fet les pràctiques de tir aniria sol, no voldria tindre un burrer al costat. Era difícil que una dona poguera llogar un ruc, sense que l'acompanyés un burrer. Seria un home? De totes maneres, hauria de preguntar al balneari, va decidir mentre escarbotava, cercant el menjar entre la fullaraca. Tenia una gana de tots els dimonis.

 

 

Amb una calor de boca de forn, va arribar al costat del cim de la muntanya, des d'on estaven llançant la fusta; a aqueix lloc que li diuen Murugain. Anava cantant, per a fer saber als llenyaters que arribava. Volia que el feren una recepció com calia, tots posats al seu voltant.

        — Ja ve Cienfuegos. A vore que ens du!

        Llavors Cienfuegos va deixar la càrrega al terra, sense dir-ne un mot. Que saberen, veient el menjar, com ell sabia comportar-se.

        — Un porc!

        — I ací? Fesols!

        — I tabac? Has dut tabac, Cienfuegos?

        — Ens deixaràs sense sou, acostumant-nos a tantes llepolies!

        Ara, tenint a tots contents al seu voltant, els va oferir el millor.

        — Al balneari passarà alguna de grossa!

        — Què ha passat al balneari, doncs?

        — No ha passat res encara, però passarà. Demà o despús-demà.

        I no va dir res més. Va treure el tabac de dins de la jaqueta. Van començar a trossejar el porc, mentre ell bevia de la bóta. Semblava que la notícia els havia afectat.

        — Per què dius que ha de passar alguna cosa, tu? —li va demanar Azkarate.

        Va apropar-se a un calcinal, xino-xano. Va asseure's, i va dir, tenint a tots mirant-lo:

        — Quan apareixen rastres de bala a una palmera de la manigua, açò vol dir que els insurrectes estan fent pràctiques de tir.

        Tots es van quedar bocabadats, el recader Cienfuegos sempre duia alguna de grossa.

        — Però... què manigua ni què... ací no hi ha palmeres!

        Va riure, deplorant la ximpleria d'aqueixos joves. Va escopir.

        — Prompte n'hi haurà alguna de grossa! Vos lo diu Cienfuegos!

        Després, a la nit, mentre es fregia el porc i preparaven les eines per al dia següent, se'l va apropar Azkarate.

        — A on has vist rastres de bala, tu? Nosaltres no hem sentit cap tret!

 

 

Va deixar l'animal de càrrega a la font que li diuen Iturrigorri, com solien fer els burrers. El va sorprendre, tanmateix, que no hi haguera d'altres animals a aqueixes hores, els clients no es movien tan de matí. Estarien tots els masovers reunits a l'ombra dels sarments verds, esperant als que voldrien eixir a passejar, i per açò no hi havia ningú. Tota la part de davant de la porta principal estava tomada pels cotxes de cavalls, li semblava que hi havia més afluència de visitants que mai, malgrat que no se sentia cap conversa. Va anar cap a la part de darrere. Estaven introduint grans trossos de carn en la cuina, embolicats en draps blancs mullats i en falgueres verdes. Va entrar-hi, com solia quan, a l'hivern, venia amb els mandats. Les minyones portaven piles de plats cap als menjadors. «Ha vingut la reina de visita!», perquè havia vist els capells torts dels guàrdies civils, a la galeria.

        — Com tu per ací? Quant de temps!

        Era donya Josefa, la dona de Don Anselmo, el patró de la casa.

        — He vingut a vore si hi havia gent que volguera passejar per la muntanya.

        — Han vingut alguns abans de tu, però els hem despatxat. Avui no està la gent per a passejades... —Donya Josefa estava molt elegant, no semblava que anés a encarregar-se de la cuina; Cienfuegos li va dir, amb un somriure:

        — Tots esteu esperant a la reina, doncs.

        La senyora es va espaordir.

        — La Reina? No, no crec que vinga, haurà tingut un gran disgust, la pobra...

        — Disgust?

        La dona se'l va apropar. Va mirar entorn, dient-li en veu baixa:

        — No saps res? Ha passat una gran desgràcia!

        Cienfuegos va somriure, la manigua està plena de missatges, per a qui sap llegir-los.

        — Han mort Cánovas, ahir! A casa nostra!

        — Cánovas... —es va acaronar la barba.

        — El president d'Espanya...Venia tots els anys, ja saps, un home tan bo! L'estant amortallant a sa cambra, ahir al vespre va vindre el metge de la reina.

        Cienfuegos estava abstret, ni tant sols escoltava el que li deia la senyora.

        — Cánovas... és millor del que pensava!

        — Què dius, fill? —però prompte va superar sa prostració la dona del balneari—. Ai, avui no et deixaré dinar ací, tenim tota la casa plena de guàrdies civils, estan cercant dinamita, és terrible.

        Cienfuegos va mirar a la dona als ulls.

        — L'ha matat la dona, no és cert?

        Donya Josefa li havia comentat moltes vegades com és que no prenia dona. Cienfuegos li mostrava la cama de fusta com a excusa de sa solteria, però es notava que el pobre tenia algun problema amb les dones, ni es mirava les minyones de la cuina.

        — La dona? Ca, home! La pobra està mig boja amb el que ha passat, ha estat plorant tota la nit, jo mateixa quasi no he dormit... —les minyones intercanviaven somriures, quan apareixia Cienfuegos, i fins i tot havia escoltat alguna picardia, una vegada que estaven parlant de l'amputació de la cama. Potser tenien raó— L'ha matat un italià, un periodista, sembla que és un anarquista. Ara el tenen detingut a la cambra del telègraf. Tots estan esperant el jutge de Bergara.

        Cienfuegos va moure la cama de fusta pel greix del sol, pensatiu.

        — Ha sigut terrible, jo mateixa li vaig dir que pugés als menjadors de primera classe, deixant els de segona; que s'ho deixaria al mateix preu. Ja saps, creient-li periodista... Un jove molt agradable, més jove que tu i molt educat... Qui m'ho havia de dir! A ca nostra! Veus? Aquests volen registrar fins i tot la cuina.

        Va anar cap a la porta, com si fóra a eixir. Però abans d'arribar-hi es va girar de sobte cap a Donya Josefa, com si se l'haguera oblidat alguna cosa.

        — Ha sigut amb una pistola, oi?

        La dona ja havia començat a xerrar amb un parell de guàrdies civils que havien entrat a la cuina, i no el va sentir. Va eixir, tranquil·let, marxant de costat per a deixar passar els subministradors que anaven entrant i eixint.

        Després de passar la tanca que envolta la casa, es va topar amb el rector d'Arrasate, que anava cap a la casa.

        — Ho has sabut, Cienfuegos?

        — Sí... havia de passar!

        El mossèn li va completar el que li havia dit Donya Josefa; la vigília haurien tingut una conversa entre ells, i repetia ara les paraules.

        — Haver de passar a Euskal Herria una cosa així! Menys mal que l'assassí no és basc!

        Cienfuegos va mirar-se el rector tant fixament com a Donya Josefa.

        — Ha hagut de vindre un italià a fer justícia!

        La reflexió va sorprendre el mossèn. Va esclatar-li el riure a mitja cara, però.

        — Ha, ha ha! —va agafar-li de la mà, li va fer fàstic al coix—. Calla, Cienfuegos, calla, si no vols que et perda aqueixa llengua tan llarga!

        Cienfuegos li va donar l'esquena, lliurant la mà del caliu de la del rector. Va anar a cercar el seu ase, per la vorera del camí, orgullós i zigzaguejant. Va escopir cap a les bardisses.

 

 

Després de netejar els baixos dels bous, quan ja havia començat amb els treballs de la cuina, Azkarate va sentir un bram. Havia de ser el recader, amb els mandats. Quan va eixir de la barraca el va veure pixant, xiulava recolzat contra un faig. No duia cap càrrega. Ell mateix va lligar el ruc, sense saludar Cienfuegos. Va posar el cafè al foc, després d'entrar a la barraca darrere el recader.

        — Primer un toc agut, després dos més xicotets i després sentíem la descàrrega... El qui ha estat a La Cabaña no oblidarà allò en tota sa vida.

        Cienfuegos va jeure en un jaç.

        — Doncs jo he sentit que la presó més dolenta és El Hacho, a Ceuta —Azkarate anava cercant dues tasses netes.

        — Jo he conegut gent que havien dut de Ceuta a L'Havana, i ningú deia açò. Qui no moria afusellat, se'l carregava la disenteria, allà. Vaig haver d'estar-hi uns quants mesos pres. Una nit que arribava tard a la caserna...

        — Aniries ràpid...!

        — Encara anava dret, aleshores —va tallar el coix la ironia d'Azkarate. Parlava per a si mateix, mirant els brucs que hi havia a la part de baix de la teulada—. Venien, «Ea, López!» o «Askasibar!» o «Negro Juan!», nosaltres ja sabíem que els treien per a afusellar-los, i havíem de quedar-nos allà a dins, sense poder fer res... i, de vegades, eixíem nosaltres per a afusellar-los.

        Azkarate va romandre en silenci, mirant al seu company. Açò que eixien a afusellar era nou per a ell. Però la cosa s'aclariria, sense necessitat de preguntes.

        — Et ficaven allà, i un parell de setmanes de càstig es convertien en un any o més, tenien tant de treball amb el fum de judicis i consells que havien entre mans que s'oblidaven del teu cas. Llavors, per a fer lloc a la presó, van anunciar que deixarien lliure a l'espanyol qui anés voluntari a afusellar, si encara no estava jutjat, i que li rebaixarien un any de condemna als qui la tenien de molts anys. Jo no era capaç de fer allò. Tu, eixe cafè ja està fet.

        Cienfuegos es va mig a incorporar, per a prendre el cafè. Se'l va prendre mut, i mut va continuar Azkarate, llepant el sucre que es va quedar al fons, amb l'ajut de la cullereta. Coneixia bé el coix.

        — Apareixien cercant voluntaris, com totes les setmanes. Nosaltres preguntàvem a qui calia pelar-se. «A ningú», deien, «un negre». Aixina, «a ningú». Jo volia eixir viu d'allà, però no tenia valor per a carregar-me a ningú a un paredó. Vaig haver de passar gairebé un any allà, maleint la gana i amb la calor ficada dins dels ossos. Vaig tindre algunes baralles i vaig eixir viu amb prou faenes, l'aiguardent ens tornava bojos. Alguns companys de masmorra que, al principi, tenien els meus mateixos escrúpols, ja feia temps que havien sigut alliberats, sense passar pel tribunal, comprens? I jo açò... Ja saps, si n'ets una persona, has d'avergonyir-te al vore com tracten els espanyols al cubà... I tota la gent folla d'alegria, a vore qui era el primer en apuntar als congos xinesos mulatos, per a afusellar-los.

        — Pensarien, si no ho faig jo, ho farà un altre! —El ranxer el va ajudar, llevant-li la tassa buida de las mans.

        — Vaig quedar com a únic sense ésser jutjat, a La Cabaña. Van vindre una vegada, a vore si n'hi havia, de voluntaris. Un valencià que havien rebaixat de quinze a deu anys, va fer un salt de l'hamaca, dient «Un insurrecte menys». Però els soldats que no, que el qui calia afusellar era un espanyol, el fill d'un coronel, un capità jove que havia matat al pagador per a furtar-li els diners de la companyia. «Llavors, no» va dir el valencià. I jo vaig fer un pas endavant. «Però... mataràs un compatriota?», em van preguntar, esverats, els companys de masmorra. «Sí» els vaig dir, i vaig donar un pas endavant, entens? Vaig ésser l'únic voluntari.

        — Hauries d'haver dit «No»!

        Va somriure Cienfuegos, Azkarate era un oient llest.

        — No hagueren comprés res...

        El ranxer era, sense cap dubte, qui millor entenia les històries de Cienfuegos, entre els llenyaters.

        — En tot Euskal Herria no toparien cap voluntari per a afusellar a qui ha matat a Cánovas!

        Cienfuegos va seguir amb la seua, sense fer cas de la fogositat del seu company.

        — Quan el metge va dir que estava mort, la banda va tocar un pasdoble, entens? Vam desfilar a ritme de pasdoble, davant del cadàver. I, mentre, la gent picava de mans allà, al Forat del Llorer. La gent anava a vore els afusellaments portant les cadires, així anirà també aquest merdós poble nostre a vore com es pelen l'italià!

        El coix va afermar els seus ulls enlluernats en els d'Azkarate.

        — Hem de fer alguna cosa, alguna cosa contundent.

        Es va alçar el ranxer; el recader, a vegades, feia por. Mentre omplia les tasses, li va preguntar:

        — No has parlat amb ningú d'Eibar?

        — El teu germà toca a la banda.

        — Sí...

        Va omplir massa les tasses, es va apropar xino-xano al company, sense llevar els ulls d'elles.

        — Has de parlar-li. No podem admetre que la banda toque un pasdoble, o la marxa reial. Hem d'aconseguir que toquen La Marsellesa quan afusellen l'italià.

        Es va aturar de cop, i el cafè desbordat el va cremar les mans.

        — Però, com vols que toque La Marsellesa en honor de l'italià!

        Cienfuegos va plantar al terra la seua fusta, emprenyat.

        — La Marsellesa!

 

 

En el descans del judici, quan el tinent Gorria em va demanar el meu permís per a argumentar que jo estava boig, algú va voler entrar a la sala d'audiències, com a espectador. Es va formar un xicotet aldarull, a la porta per on entrava el públic. Va treure un paper un home a qui a penes vaig poder veure'l la faç barbuda, i l'alferes va dur el paper al tribunal. Va parlar en veu baixa amb el president; a l'home, mentrestant, el tenien a la porta, amb la cama a la mà.

        — És un veterà de Cuba, té la creu de Maria Cristina. Vol entrar-hi...

        — Que l'expulsen d'ací! —va ordenar el president, mirant el paper.

        Vaig girar el cap de nou. Aquell home cercava la meua mirada. Quan el van expulsar, vaig creure veure, abans que tanquessen la porta del tot, un puny tancat dirigit cap a mi.

        Li he posat el nom de Cienfuegos a aqueix home, que és de fusta des del genoll esquerre cap a baix. Té el costum d'escopir i m'envia missatges alguns matins, pel mitjà de pedretes que trobe al terra de la masmorra. Un boig que em vol salvar, Dolors.

 

 

— Per què; per què! —em demanava una vegada i una altra, però no li calia cap resposta, ella mateixa continuava la conversa—. Tinc cinc fills, perquè has volgut enfonsar-me, italià fastigós!

        El cap de policia Puebla tenia la responsabilitat de protegir a la Bèstia, i mentre el cuiner del balneari em tenia agafat pel darrere, se'm va llançar al coll, valerosament. Se'm va allunyar, plorant, però tan prompte va tancar la porta em va vindre un altre policia, amarat en suor.

        — M'entén, parlare vostè la meua lingua?

        Li vaig fer que sí, sense poder aguantar-me el riure. Però jo era qui devia estar ridícul, amb els ulls inflats i mig tancats.

        — I l'alfabet morse, l'entén vostè?

        — No, no conec cap morse.

        D'allà a poc, el telegrafista de la cambra del costat va començar a teclejar. Demà serà festa a Londres, a París, a L'Havana, a Manila, a Barcelona, vaig pensar. Van baixar la maleta, després, i van obrir-la al meu davant.

        — La roba és meua, i aqueixa pistola també.

        — Disculpe, senyor, sóc el secretari del tribunal i he de fer la primera instrucció.

        Semblava un home tranquil, malgrat els cabells blancs i curts li donessen la semblança d'un retrat militar. Vaig estar per dir-li que no sabia on havia comprat la pistola aquella, al mateix balneari. Quan havia estat per darrera vegada a Eibar, que no sabia, jo. Que Eibar està pels voltants, no ho sabia. M'interrogava com si anés desorientat, cercant implicacions, és clar.

        — On guarda vostè la dinamita?

        — Quina dinamita?

        — No és vostè anarquista?

        — Sempre he estat contra la dinamita i, a més, per a què em calia guardar dinamita, si els he deixat que m'agafaren?

        — El nom d'Emilio Rinaldini de qui és, en veritat?

        — No és el meu, ni el de ningú.

        — És vostè italià?

        — Sóc italià, si vostè parla de geografia. A mi em preocupen les desgràcies de tots els éssers del món, sense reparar de quina nació siguen.

        Vaig estar a punt de parlar de la gran federació del dolor. Però em vaig adonar de què no escrivia tot el que jo el deia.

        — Hem de dur-lo a la presó —va afegir, fent una mirada trista.

        — No tinc cap objecció.

        Em van lligar les mans pel darrere. Quan vaig passar per la cambra del telègraf, el treballador que hi era se'm va quedar mirant. Un dels guàrdies civils va vindre per darrere i em va posar el barret que s'havia quedat a la cambreta. Li ho vaig agrair, me l'havia regalat un mercader al tren MarsellaBrussel·less, davant l'estranyesa dels gendarmes, i me l'estimava. No em van dur per la galeria davantera, el jutge hauria de fer encara els seus dibuixos, voldrien deixar-ho tot, sense tocar res. Vam anar pel costat de la font del jardí fins la porta principal, per la part d'on ixen les carrosses. Hi havia gent a les voreres, però tots estaven en silenci, jo almenys no vaig sentir cap insult; encara estaran, a hores d'ara, sense poder creure's que un jove de maneres tan refinades com les meues, puga ésser l'assassí d'un home tan honorable. Un petit landó cobert m'estava aguardant, envoltat per una dotzena de genets. Per la posició del cotxe, la sala de banys em va quedar sota els ulls, quan em van obrir la porta. Vaig veure Donya Joaquina a la finestra, mirant-me. Si haguera tingut les mans lligades pel davant, m'haguera llevat el barret per a saludar-la. No sé si ella ho haguera interpretat com una burla, però.

 

 

— Senyor Angiolillo, la llei antiterrorista considera com a tal acte les accions fetes amb dinamita, no les fetes amb pistola. Però la categoria del mort torna dinamita la pólvora.

        Vaig riure, imaginant les discussions dels legisladors.

        — A la fi, a vostè el jutjaran els militars.

        Ell no es considerava a si mateix militar, pel que semblava, malgrat ésser un tinent d'infanteria. Estava totalment imbuït en el seu paper, Tomás Gorria, el meu defensor. Però, com he sigut condemnat, no ha vingut a veure'm. Ha d'estar trist, potser no ha entès el seu paper. O no sap com ha de consolar-me.

        — No tinc diners, per a pagar-li el seu treball. I, a més, m'estimaria més defensar-me jo mateix.

        — Cal complir el reglament, senyor Angiolillo. L'Estat em dona un sou, vostè no té cap deute.

        Per necessitats del tribunal va vindre a la meua cel·la, no perquè jo el necessités. Calia complir el reglament, tenia raó. Se'm va quedar mirant als ulls, com per a prendre valor. Va parlar, emocionat.

        — Donya Joaquina d'Osma ha ordenat que li diguem a vostè que el perdona.

        Vaig aprofitar per a excusar-me.

        — No vaig poder llevar-me el barret per a saludar-la, perquè duia les mans lligades pel darrere. Digueu-li açò, per favor.

        El senyor Tomás Gorria va fregar-se les mans contra els pantalons, dissimuladament.

        — No... Jo no tinc rang per arribar a la senyora. Li ho diré al capità Almanza, ell sabrà com fer-li arribar.

        Em vaig recordar de tu, Dolors, malgrat no tindre cap dret a considerar-te com a vídua.

 

 

Vaig pensar que venien del sostre els colps que em van despertar al matí, abans de fer-se de dia, el primer jorn de ma estada a la presó de Bergara. Vaig pensar si Cienfuegos aniria fent un forat, de vegades em semblava sentir-ne passes. De la mateixa manera que els presos isolats deixen trossets de pa per als pardalets, per ací i per allà, així estaven escampades les pedretes al terra de la cel·la; així estava jo, somniant si el meu coix em donava la data de la fugida, o no alcançant a formar una figura amb la posició de les pedres, que no duien cap missatge, quan m'han dut una visita inesperada.

        — És ell —li va dir al company que venia amb ell.

        Jo també vaig dir «És ell» per a dintre meu. Era ell, pel mostatxo que li anava llavis avall, el mateix a qui mencionaven amb menyspreu els meus companys, el criminal que s'atrevia a anar al Liceu sense escorta, desafiant i altiu.

        — Senyor director, lleve'm aquest home de la meua vista. No el vull veure al meu davant!

        Per un instant, m'ha semblat que el director els expulsaria.

        — És ell, Michele Angiolillo, anarquista sanguinari, un dels autors de l'atemptat del dia del Corpus Christi, conegut a Barcelona com Giuseppe Santo.

        Li he respost el més tranquil que he pogut, a aqueix miserable que no mereix cap resposta.

        — Hauria vostè de saber-ho, jo vaig condemnar aquell atemptat.

        El mostatxo no li ha pogut tapar el forat de la primera dent del costat del caní, quan ha fet una rialla cínica. No sé per què, aqueixa visió m'ha fet recordar una calavera.

        — Ara es penedeix? No és vostè anarquista?

        — La meua mateixa acció parla prou net i clarament, dient què sóc. No em sembla revolucionari vessar la sang d'innocents.

        Aqueix porc li aplica els principis polítics a la tortura, ha vingut a la meua cel·la amb la lliçó ben apresa:

        — Però, és que n'hi ha, d'innocents, en aquesta societat?

        M'he alegrat llavors, tot començant a parlar.

        — Hi ha nivells de responsabilitat. Vostè, per exemple, oprimeix un fum de pobra gent tots els dies. Però, malgrat aparèixer el tinent Portas a tots els diaris europeus com a torturador, vostè no és més que un vassall groller. Jo he tallat el braç que guiava la mà de vostè i de molts altres com vostè, perquè ell era el vertader responsable del que vostès fan a Montjuïc. D'altres us mataran, jo he apuntat més alt.

        Li han tremolat els llavis, per un instant. El seu amic silenciós li ha donat l'ordre d'eixir, amb el cap. Havia d'ésser algú de l'Audiència de Barcelona. I Portas ix impetuosament, darrere el seu superior, tancant la porta com si estigués al seu castell.

        M'he quedat a soles amb el director. Està afectat.

        — Aqueix... aqueix home el va torturar a vostè?

        Aqueixa simple pregunta, després de tindre a Portas al meu davant, m'ha fet tindre por, com si de debò haguera sentit la carícia de l'urpa. Perquè m'ha dut el record de la teua carn, Dolors, i li he contestat amb el cap, per temor que la veu em traïra. Junt amb els colps que escolte al sostre, ha començat el meu cor a bategar. O eren les martellades del meu cor, colpejant a una cel·la.

 

 

Tomaso havia de denunciar-nos, no era possible sobreviure a Montjuïc sense parlar, que et puc dir jo a tu. Ells ja sabien que jo vivia a ca vostra, a Jaume li van preguntar una vegada i una altra sobre mi. Jo ho sé perquè m'ho van dir altres, i per boca d'altres, també, sé el que et van fer a tu. Jaume no em va dir res, va llevar-li importància a la tortura. I a tu... a tu, en veritat, no haguera volgut escoltar-te. Tinc vergonya de mi mateix.

        Estic segur que li ho van dir, estic segur que li ho repetien tots els dies, mentre li donaven garrotades, que sa dona li posava les banyes amb un anarquista i que, per culpa d'aqueix anarquista estava de la manera que es trobava ara, que li havia donat el llit i la dona a qui tenia la responsabilitat que estigués ara entre garrots...

        Li dirien coses com aqueixa per a debilitar-lo, per a revoltar-lo contra els camarades, per a fer-lo canviar. «Hages fet el que hages fet, jo ho assumisc tot» em va dir Jaume al moll mateix, després de desembarcar. Jo li vaig donar les gràcies, aleshores, prenent les seues paraules pel vessant polític. Però després vaig comprendre que en aquella frase hi havia un missatge privat. Em parlava de tu, em va mencionar la teua situació a Liverpool i després a Londres... com si sabés que jo no seria capaç de preguntar-te res. Per açò no va prendre la paraula per a explicar les tortures que havia patit, a la roda de premsa, per açò no vas anar-hi tu.

        Què us vau dir un a l'altre al vaixell, Dolors? Vau parlar de mi? Vau acordar un compromís, per a no culpabilitzar-me? Ara m'és més fàcil fer aquestes preguntes, perquè no tindré respostes. «Moltes gràcies, Giuseppe!», em va dir Jaume, «estàvem avorrits a Montjuïc!», com si no haguera passat res, com si jo us haguera lliurat de les tortures.

 

 

Voldria que la cel·la a on estic fos el cor de les dissorts del proletariat, però no eren els batecs del meu cor els colps que se sentien al sostre. M'han canviat de cel·la i el director m'ha fet una pregunta, com ho fa el nen que espera que li felicitem, amb l'alegria als ulls.

        — No té res a dir?

        No he sabut què respondre, sols he percebut l'olor aspre de pintura.

        — La cel·la és molt neta, la més neta de les cel·les a on hi he sigut.

        Llavors, el director ha accionat un trast que deu estar-hi al corredor, ha mogut el braç activant alguna cosa. Després, ha dirigit la mà cap al sostre. Tinc un llum elèctric mirant-me. Açò han estat preparant, per a mi.

        — És de wolframi, com la de la meua oficina. Si vol llegir o escriure per les nits, jo l'encendré.

        No, açò no és un regal que li fa el director a ma vista esgotada. A les nits, mentre dorm, s'encendrà a vegades el llum d'aquesta cel·la, per a que els guàrdies de fora sàpiguen exactament quina és la meua finestra. Ho té difícil Cienfuegos.

 

 

Amb aquest aspecte no, amb aquest aspecte no donaré el meu permís per a que em fotografien. Em caldria una altra camisa i les pelleringues que m'han confiscat. Amb aquests rastres de sang semble un carnisser, i jo sóc qui ha matat al carnisser.

        — Jo li prestaré una de neta! —m'ha dit, amb un gest, el fotògraf.

        — Està bé —ha admès el director, i per a deixar clar que li devem respecte ha continuat, sense mirar al senyor Markaida— jo li duré una camisa blanca a vostè, i un coll també.

        El fotògraf no ha patit gens. Vendrà les fotografies i farà calés, a la meua costa.

        Quan he quedat sol, semblava que estigués tot sol a la presó. O que s'hagueren dut lluny de mi a la resta, per a que no els contamine. No sento cap soroll. La manca de pudor fa més gran la solitud. M'he llevat la camisa amb ràbia, l'he llançada a un racó. Allò mateix feia grollera l'acció de Caserio, les rastres del president Carnot a la roba, el ganivet ensangonat a la mà. I, mirant a aqueixa camisa bruta i arrugada, m'he adonat que va ser allò, el fàstic per agafar toquetejar graponejar la mort el que va guiar les meues passes a comprar un revòlver, quan vaig vagabundejar per King Cross, el cervell ple de les tortures que acabava d'escoltar.

 

 

Els dominics no han volgut asseure's, no estan acostumats, pel que sembla, que ningú els parle de front. Volen restar dempeus, i a mi em volen assegut, subordinat. Assegut no, però mereixerien que el condemnat els parlés tombat al llit, tranquil. He romàs dempeus i els he allargat la mà, mostrant la palma alçada, per a dir que no.

        — No fume, moltes gràcies.

        — Oh, nosaltres pensàvem... —el pare Hilario és prim, i m'ha semblat que porta les ungles tallades en punta. Però ha sigut el pare German qui m'ha ofert el llibre, més endavant hauré d'investigar a quina casta de rapinyaires pertanyen aquests dos. El llibre és un devocionari, en castellà.

        — Si fos més fàcil per a vostè, també els tenim en llatí.

        — Ni en llatí, ni en italià! —els he dit, deixant caure el devocionari. Quan el pare German anava a ajupir-se, el pare Hilario l'hi ha agafat. Voldran deixar-ho ací, pensant que si resta ací, alguna vegada, avorrit, l'obriré. Almenys els llibres els tenen gratuïts.

        — Des que ha sabut la nova de la mort de Cánovas, el Pare Sant no ix de sa cambra! —el pare Hilario és, sense ombra de dubte, el cap.

        — He fet bé, doncs!

        — Fill, com pot dir açò!

        — L'Església diu, al seu cinquè manament, no mateu. Però beneeix els exèrcits quan van a la guerra, canteu el Te Deum quan vostres armes acaben amb milers de cubans...

        El pare German sembla poc foguejat, s'encén.

        — Nosaltres preguem al Senyor per tothom!

        — Matar algú en nom d'un ideal és condemnable, però és una acció justa matar un fum de gent en nom de la pàtria.

        No han tingut la gosadia de negar-ho. El pare Hilario no creu en allò que diu, o la seua creença no li ha donat grans arguments.

        — Vostès... vostès són frares dominics, oi?

        — Sí, exactament.

        — Jo vaig matar la Bèstia el vuit d'agost. Ja saben vostès quin dia és, és clar.

        S'han quedat muts, el pare German mirant al terra. Una estona després, humil:

        — És el dia del fundador de la nostra ordre, senyor Angiolillo.

        — Així és, és el dia que es va instaurar la Inquisició a Europa. Jo volia celebrar-ho, i ho vaig celebrar. Ara sí que està santificat de debò el vuit d'agost, jo vaig matar l'últim ideòleg de la Inquisició aqueix dia. No em vau escoltar al judici?

        Els vaig fotre el dinar, no van poder rebre la Bèstia al convent, com feien tots els anys. Potser el proper cap de govern s'estimarà més una altra secta. Devien odiar-me, intentaran fins a l'últim moment que em penedisca.

        El pare German ha obert un diari. Ha de ser La Época, no he pogut veure la primera plana. Ha començat a llegir:

        — «En nom del consell municipal, reunit tan prompte es va conèixer la personalitat de l'assassí del president del Consell de la Molt Honorable Espanya, li preguem a Vostè tinga a bé fer arribar a aqueix Govern el sentiment unànim de pesar de la població de Foggia, dolguda pel delicte fet pel terrible criminal que el fat va fer nàixer a aquesta terra.»

        — Em deixaria el diari?

        No comprenen, no poden comprendre que les paraules no em commoguen. Sóc tan sols un criminal sense consciència. Passat un momentet, li ha fet un senyal afirmatiu amb el cap el pare Hilario al seu company, i me l'ha donat.

        — Sàpia vostè que preguem per sa ànima.

        — Són bascos vostès? —Parlen un castellà molt net, no semblen bascos.

        — Sí, açò som.

        — Jo no conec més que un basc, Juan Crisóstomo Ibarra. El coneixen?

        No el coneixen, és clar. M'han dit que no el coneixen, en silenci, el pare German arrugant el front i el pare Hilario llevant les celles.

        — Doncs, jo odie els dominics tant com Juan Crisóstomo Ibarra.

        I, per a deixar clar el meu avorriment, m'he acaronat el nas, adolorit per les ulleres. Però estic cansat de debò, em fa mal dins dels ulls.

        — Fins a la propera, fill.

        — Bona nit, fill.

        El devocionari s'ha quedat al terra. Podia haver-se'ls tornat d'una puntada de peu, abans que tancaren la porta del tot, però m'he compadit. La puntada de peu que li he donat ha sigut prou suau, i l'he enviat a sota el llit.

 

 

La Época té uns tipògrafs molt dolents, dóna el meu nom de tres formes diferents en aquest número endarrerit. Com jo creia, al balneari estan tots horroritzats, no poden comprendre com he pogut fer una cosa semblant, un home tan educat com jo. Hi ha unes crítiques ferotges sobre la poqueta cura que van tindre els guàrdies de la Bèstia. Sembla que ningú vol ocupar el lloc que jo tenia al menjador.

        «Quan els plors i la son la van afeblir del tot, va ser quan Donya Joaquina de Osma va donar permís per a que els miquelets s'endugueren el taüt del seu marit. Els clients s'apropaven encuriosits, se sentia algun plor, els homes amb el barret a la mà, tots els servents havien deixat el treball, quan van baixar el cos del gran polític per les escales.»

        Vaig veure Donya Josefa, plorant, que em mirava en silenci, entre la gent.

        «Les cintes que pengen de la caixa les duen a les mans el comte de San Luis el marqués de Villasegura el baró de Satrústegui i els comtes Don Emilio Nieto i de Moral de Calatrava. Després de baixar les escales, i molt a prop del lloc a on Angiolillo va assassinar el nostre president, la vídua, qui venia darrere el fèretre, es va abalançar cap a la marquesa de Vallejo i es van fondre en una abraçada. A l'eixida, els piquets de miquelets van presentar armes, mentre es tocava la marxa reial, i van introduir el taüt a un cotxe engalanat tirat per sis cavalls. Tot d'una es va cobrir de corones. La de la reina estava feta amb flors naturals, i la van posar a dalt del tot. Un grup de guàrdies civils a cavall va disparar la salva d'honor.»

        Sembla que La Ilustración Española y Americana ha enviat un redactor artístic ací, el senyor Comba, per a captar algunes perspectives fotogràfiques del seguici. Aqueix Markaida ha tingut una bona idea. Mentre els seus col·legues sempre fan fotografies de les carrosses i els soldats i les banderes i el fèretre i el rector, ell em té ací, al monstre, a la mà.

        «L'assassí està totalment desmoralitzat. Sap perfectament que no pot esperar cap clemència.»

 

 

He observat les aventures del senyor Comba, amunt i avall amb el seu trasto per les escarpadures d'ací. Se'n penedirà, si ha vingut a aquesta vall sense ajudant. Mentre és a un talús, per a fer una bonica placa del seguici, algú ha escopit al seu darrere, l'escopinada ha caigut al costat de la seua sabata. Són treballadors de la contornada, no els entén.

        — Han fotut bé a eixe cabró! Però encara resta un fum de fills de puta! Hem de botar uns arbres al camí!

        — T'has tornat boig, vénen a cavall, ens agafarien.

        — Eixos arribaran a Zumarraga al vespre. Tenim temps. Diu-li açò a Azkarate!

        El senyor Comba ha girat el cap, i les cares que ha vist li han fet maleir haver-hi vingut de pressa, i amb poques plaques. Nassos i mentons tallats a destral, models perfectes de tipus basc. Quedarien d'allò més bé amb un peu apropiat «Llauradors de Bergara, afligits davant el cadàver del gran home d'Estat», per exemple.

 

 

Les coses van de pressa, des que es va fer oficial la condemna a mort. El primer va ser llevar-me els llençols, perquè no poguera suïcidar-me. Després, em van canviar de cel·la, perquè no poguera fugir. Ara han vingut a prendre'm les mesures, voldran fer una fitxa antropomètrica, abans de l'afusellament. Però els mesuradors no són funcionaris de la presó. Quan els he preguntat si són fusters, no m'han entès. «Aquests treballen per a un que jo sé», per a dintre meu. Són metges.

        — Creieu que sóc un criminal nat? O passional?

        — Nosaltres som uns mandats, les mesures hem de deixar-les en mans dels científics.

        — Doneu-li records al senyor Lombroso!

        Els ha estranyat que diguera una cosa així, i per les seues paraules, he pogut treure que no l'han llegit, que el coneixen per referències.

        — Heu mesurat a Cánovas? Aqueix sí que era un criminal!

        Estan nerviosos. Els he pres el pèl un poquet, i s'han posat encara més nerviosos, no sé si m'han pres les mesures.

        — He de fer-vos una petició. Per favor, quan m'afusellen, demaneu que no em tiren al cap, així podreu estudiar el meu cervell, la configuració dels meus lòbuls, per a veure quina classe d'assassí en sóc, i us done permís per a que pugueu exhibir-lo ficat en formol.

        Han fugit horroritzats. Encara estic rient-me.

 

 

Ens hem apropat a la finestra. Allà, d'esquenes a la llum, una per una m'ha passat Markaida els fruits del seu art. Tres fotografies, dues assegut al llit, prou allunyat i a l'ombra; la tercera és de més a prop, de cintura amunt, de cara a la càmera, massa de prop, tanmateix, com perquè no es puguen veure les moradures dels costats dels ulls, malgrat que es poguera dir que son les ombres produïdes per les ulleres. Se les he passades al director.

        — Què li semblen, creu que lluu bé la seua camisa al meu cos?

        — Ah, sí, sí! —m'ha respost el director, sense mirar-se les fotografies—. La meua dona vol... Jo també ho desitge, un regal, és un regal per a vostè, la camisa.

        Crec que he fet una rialla trista.

        — Vostè s'assembla al meu pare... Sí, estic segur que el meu pare està fent un trajo nou, ara mateix, per a vostè; ja sap, li he escrit...

        — Jo també li he escrit. I li he demanat que no faça açò. És el meu treball, jo m'he d'ocupar de vostè, ara.

        És un bon home, de debò, és el carceller més honest del món.

        — Ho sento... el seu record no durarà molt al meu cervell.

        — No diga açò, per l'amor de Déu! La sentència no està confirmada! —però la por del director li ha donat peu a Markaida per a fer la seua bruta proposta.

        — Açò... senyor Angiolillo... si es confirmés... em deixaria fer fotografies... a la cerimònia?

        M'han pres ganes de començar a riure a riallades, i ho haguera fet si no haguera tingut por de fer-li mal al director.

        — Pot estar vostè tranquil, aqueixos no poden deixar-me viu.

 

 

El més jove té el costum de moure endavant i endarrere la boina, per a començar a parlar. Ha de ser nerviós de per si, i tindre a Cienfuegos cara a cara no el tranquil·litza.

        — Vas molt errat!

        L'amic que té al costat, un home descarnat que duu una gran ferida, on no l'hi ix la barba, des del mentó fins als llavis, li diu que sí.

        — Nosaltres no som com t'imagines.

        El taverner ha arribat amb la safata plena d'ous. L'ha deixada al bell mig de la taula. Ha tallat el pa, donant-li a cadascú una llesca.

        — Deixa-ho així, els prendrem sobre el pa, no dugues plats —li ha ordenat Cienfuegos.

        — Vos duré tomaca fregida, per si voleu sucar.

        — I una ampolla més.

        El més vell s'ha llevat a per la beguda, retirant l'ampolla buida de sobre la taula.

        — Treballem a la fàbrica d'armes, però nosaltres estem contra la violència —diu el de la boina—. Les armes que fem nosaltres serveixen per a oprimir a Cuba.

        — Les armes no son roïnes per si mateixes... segons a quines mans estiguen! —Li ha aclarit Cienfuegos—. Les vostres armes no serien dolentes per als insurrectes!

        Ha tirat l'ou de la llesca de pa a la boca. L'ha mastegat a un costat de la galta, i ha fet un glop, abans d'empassar-se'l.

        — Proposes un robatori? —l'hi ha demanat el jove, amb estupor. S'ha llevat la boina, és calb.

        Cienfuegos ha sospirat, ha estret el got buit entre les mans, mirant al got li ha parlat al company, com si estiguera parlant per a si mateix.

        — Prompte ací mateix, als nostres nassos, es carregaran a un revolucionari. Eixe revolucionari li ha donat un colp mortal al colonialisme d'Espanya i ha tingut els collons que no hem tingut els bascos, per a donar-li el que es mereixia a qui ens va llevar els furs. Si no ets revolucionari, diu-me que tampoc ets basc, i me'n vaig, no tenim res més que parlar.

        El taverner du la tomaca, i l'home que té el llavi partit, dues ampolles de vi. Han servit. Han escoltat la conversa.

        — Tu seràs coix, però vas sempre de pressa. Potser no el mataran.

        — Com a un gos! —li ha cridat Cienfuegos al de la cicatriu—. No llegiu la premsa al cercle? Tot Espanya demana la mort, i graveu açò al vostre cervell, aprengueu-lo per al futur també, els militars no duen ningú al tribunal per a perdonar-li la vida!

        Cienfuegos ha tret un paper plegat, obrint la cartera vella i obscura que ha tret de la butxaca.

        — Llig, si és que en saps!

        El taverner l'ha desdoblat amb molta cura, és un document ple de segells. Els seus ulls són dues escletxes, llegint-lo.

        — Com eres tan cerca-raons, jo pensava que era mentida! —el taverner ha sigut ràpid, està acostumat a les lletres. Li ha allargat als treballadors, i ho llegeixen amb els caps plegats, movent els llavis.

        — I no m'han deixat entrar, enteneu? S'ho he mostrat i, tanmateix, m'han tancat la porta. Açò vol dir que no desitgen testimonis. Així feien els consells de guerra a La Cabaña, llegien la sentència i directe al Forat del Llorer.

        Els dos homes de la fàbrica d'armes se li han quedat mirant, esbalaïts. Amb la mateixa cura amb què ho va desdoblar, el taverner plega en quatre el document, abans que el més jove s'ho torne al coix.

        — Què podem fer? —s'atreveix a preguntar el taverner.

        — Si podem, treure'l de la presó.

        — Què?

        — Tu somnies, Cienfuegos!

        — I, si no podem, hem de mostrar-li al govern que no pot carregar-se així com així a un revolucionari. I donar-li a l'italià la nostra solidaritat, mostrar-li que no està tot sol. Per açò vos he cridat, jo tinc un amic que està disposat per a l'enfrontament. Necessitem armes que puguem dur a la butxaca.

        Ha deixat una navalla envoltada en cuir sobre la taula. El treballador que té la cicatriu al mentó ha allargat la mà, tenint potser a la memòria una vella venjança.

        — Així de xicotetes, però que valguen també per a lluny. Entesos?

 

 

Se li ha acabat, pel que sembla, allò de la xafogor d'aquests darrers dies. El tinent Gorria té coses més greus que aqueixa, una nova que no sap com dir. Una cosa que em vol donar a poc a poc, i amb rodejos. Acaba.

        — Ho sento molt, no serà a Montjuïc... Perdó, no seria a Montjuïc.

        Se m'ha acudit que potser a aquest advocat li haja passat pel cap que, en cas que em perdonaren la vida, lloarien als diaris la brillantor de sa defensa. És comprensible.

        — Tenen por que fuja? O que assalten el tren?

        — Al Govern no li convé Barcelona, políticament... El poble està en contra de vostè, però també està en contra de les tortures... no crec que es torne a afusellar a Montjuïc.

        Va errat aquest militaret. Tots els governs, en algun moment, han d'utilitzar el terror, per sobre de qualsevol consideració política. Montjuïc té una història sinistra, i aqueixa és una herència preciosa, per a quan l'Estat haja d'utilitzar la crueltat terrorista.

        — A Montjuïc es torturarà i s'afusellarà també en el futur, si és que nosaltres abans no...

        El tinent ha agafat el diari que hi havia sobre la cadira, el té a les mans sense adonar-se'n que ha deixat les meues fotografies a la vista. Sí que té, en efecte, una cosa molt més greu que les dites fins ara per a dir-me.

        — Vostè se'n recordarà, és clar... Ho que va demanar el fiscal, ho va demanar basant-se en el Codi Penal comú, no en el Codi Penal militar.

        L'amargor de les parets se m'ha concentrat a la gola.

        El meu advocat i jo ens hem quedat fitant-nos als ulls.

        No seré afusellat a Montjuïc, agafat de les mans dels camarades afusellats.

        No podré cridar «Foc!» davant de l'escamot d'afusellament, com ens ensenyaren que havíem de fer, a l'escola d'oficials, si tinguéssem l'ocasió.

        Em mataran, però no m'afusellaran.

        He comprés allò que no s'atrevia a dir-me el meu defensor: estarem tots sols, cara a cara, la gran rata i jo.

        Què he de fer?

        Recitar a Rizal, prenent un posat?

 

                «El sitio nada importa:

                ciprés, laurel o lirio,

                cadalso o campo abierto,

                combate o cruel martirio...»

 

        O, potser, hauria d'esclatar en una gran riallada, que voldria mostrar la meua serenitat flegmàtica?

        «Per açò ha vingut vostè vestit de civil avui, ara ho entenc.»

        O ocultar-me darrere d'una discussió tècnica, en lloc d'admetre que aquesta nova m'ha deixat com al pres isolat que, al matí, veu un pardalet mort al terra?

        «Però, com pot ser, m'han jutjat els militars!»

        Els ulls del tinent van dels meus al diari que té plegat a les mans.

        — El Govern no vol donar-li un nivell militar a la seva acció, vostè ha d'aparèixer com un simple malfactor davant de l'opinió pública.

        Tinc esperant-me la picota humiliant el pal vergonyós la forca brètola el garrot vil.

        — Actuen prou tard, els folls i els gelosos no ataquen el sistema... La mateixa víctima m'ha fet polític, fins i tot si jo no fos anarquista. Açò ho va dir, fins i tot, el mateix fiscal!

        Ximple o prudent, ha reconegut el meu advocat:

        — En el fons, l'objectiu del Govern és que vostè mora deshonorat.

        Seré digne de tu, Dolors. No he matat debades, sabré ben bé què és la tortura. Aquest terror li ha donat començament a la lliçó.

        — Aqueixos fils són de wolframi —li dic, senyalant la llàntia del sostre—. Fins a que es cremen, donaran llum.

        No ha alçat la mirada cap al sostre, em mira com si jo estigués boig de debò. L'hi he mostrat una fotografia. S'ha quedat mirant, sense dir res.

        M'he alçat i m'he apropat a la tauleta, agafant una altra fotografia, deixant l'advocat assegut al llit, tranquil·litzat però torbat, és clar. Què pot escriure un revolucionari en la fotografia que vol donar-li al defensor que no ha desitjat, abans d'ésser executat? «Moltes gràcies per la seua ajuda, el treball que vostè ha fet ha servit per a mostrar el sinistre d'aquesta justícia?» O, encaixant-li la mà, sense més, en un gest sense ironia? I per què ara, quan he conegut la sentència de mort cruel?

        Perquè els grafòlegs puguen veure fins a quin punt estic aterrit, Dolors.

 

 

Prenent-Li la davantera al vapor, ha aparegut la màquina a la corba del costat del riu. El seu xiulet ha fet vindre a l'empleat nou, de la finestreta a l'andana; el cap de l'estació ix del galliner, amb el barret a la mà. Du algunes plomes a l'esquena, l'empleat se les treu, sol·lícit.

        — Els darrers trons m'han fet malbé la major part dels ous. Tot just quan tenia una lloca ben boniqueta!

        Ha arribat el tren, una ferreria enorme. Dos periodistes tres guàrdies el vell mestre sis monges baixaran. He pensat que també poguera haver eixit una dona de cabells curts que vindria de molt lluny, preguntant com es podria arribar el més aviat possible a Bergara. Però se m'ha desfet la seva imatge, pense massa sobre allò que se m'aparega ací de visita.

        El tren t'ha dut de volta.

        Jo aniré cap a tu, no cal que vingues tu.

        L'home de la finestreta, amb les mans a les butxaques, s'ha quedat mirant la marxa del tren. Ha corregut, però, per a agafar al cap de l'estació abans que es perda dins del galliner.

        — Saps... eixe home m'ha demanat a quina hora arriba el de Burgos. Feia olor a alcohol.

        Ha senyalat cap enrere amb els polzes el vagabund que està mig ajagut al banc, amb el barret als ulls.

        — Tranquil... Si ha vingut cercant gallines, haurà d'anar-se'n amb l'esquena ben calenta!

        El vagabund ha mostrat una cama de fusta, per dins del camal esquerre dels pantalons, allargada com si volguera travar amb ella la roda del tren.

 

 

Des del cor de l'Espanya eterna ha vingut el mestre que fa complir la justícia, qui té l'encaixada de mans més ruda de tots els mecànics, el senyor Gregorio Mayoral, al meu servei.

        — Li agraïsc l'encaixada de mans, n'hi ha gent que es tira enrere. Però jo visc amb la consciència molt tranquil·la, senyor alcalde.

        Qui ha de matar té por d'aquell a qui va a matar.

        — Jo estic acostumat a dormir a les presons, en una cel·la. Però aquest cas és especial. A qui he de matar és un anarquista, i podrien assassinar-me a la presó, no me'n refie.

        El senyor alcalde hauria d'agrair-li a aquest home que parle tan pulcrament del seu ofici. S'ha passat tot el matí rumiant-se si hauria de donar-li la mà, o no, al botxí.

        — A la presó del nostre poble n'hi ha un sol pres.

        — No me'n refie, senyor alcalde. Podrien ficar algun amic d'aqueix, demà mateix, acusat d'algun xicotet robatori.

        No li fa rude la veu, sinó els gestos que fa amb el braç quan parla. Els que coneixen el seu ofici faran acudits fàcils.

        — Un hostal és més perillós que la presó!

        — És clar i, a més, la gent ja sap qui sóc, a hores d'ara ningú no voldria donar-me hostatge! Tan prompte he arribat a l'estació de Zumarraga, han començat a seguir-me.

        A aquest racó de la muntanya de Bergara, al cul del món, n'hi haurà una remor, malgrat siga tèrbola, per a somniar amb l'ideal. Estic segur que ací hi ha un Cienfuegos.

        — Per ací n'hi haurà algun convent... Aqueixos són els llocs més segurs.

        — Sí, el dels dominics... Ho intentaré, parlaré amb el superior.

        — Dues cambres, l'ajudant ha de vindre al vespre.

        El mateix Gregorio Mayoral s'ha alçat, prenent la seua maleta, abans que l'alcalde fes el signe de l'acomiadament.

        — Disculpe vostè que no l'acompanye fins a la porta, tinc moltes coses a fer, sobre la taula, encara... —i li ha fet una ullada a la pesada maleta que du l'home que va cap a la porta.

 

 

Quan ha deixat l'ajuntament cap als arcs de la plaça, l'home de la maleta duia al darrere un coix rústec seguint-lo pels pòrtics. Ha pres cap a l'esquerra, se li ha amagat a Cienfuegos en un cantó. El coix ha començat a córrer a grans passes, el de la maleta vol fugir d'ell. En creuar el cantó s'ha topat amb el foraster. L'ha mirat fermament, sense deixar d'estrènyer la maleta.

        — Jo sóc qui sana els coixos!

        Cienfuegos s'ha quedat de fusta, des del genoll esquerre cap amunt, per una llarga estona, mirant al de la maleta dirigint-se cap a les escales que duen a la presó, com si l'astúcia del mecànic de la mort l'hagués fixat la cama de fusta a l'argila. Està amarat en una suor freda, ni ha vist el carro del fuster pujant la costera.

        — No et trobes bé, Cienfuegos? —l'ha saludat, aturant el cavall.

        — Sí... no, hui he eixit amb la cama de fusta mal lligada...

        — No hi ha collons a aquest poble, he d'alçar el cadafal a la presó i ningú no em vol ajudar.

        El poble està al nostre costat de vegades, Dolors. I el poble va errat, no em vol mort.

 

 

— Aqueix Juan Crisóstomo Ibarra que vostè ens va esmentar l'altre dia era cristià, creia en Déu, malgrat odiar els dominics...

        El director els ha deixat entrar-hi, oblidant la meua demanda. Ha d'estar horroritzat perquè no vull morir com a cristià, hauré de perdonar-lo.

        — Som imperfectes, haurem de confessar-ho.

        Potser tenen ací, al convent de Bergara, algun frare que haja estat a les Filipines, curant-se el paludisme.

        — Tenia bones raons per a odiar-vos, tingueu en compte que, poc després, els dominics van fer matar Rizal, el gran escriptor, l'home que va crear a aqueix Ibarra, per cert.

        — Però Rizal va morir dins de la cristiandat.

        M'ha sorgit, de sobte, una sospita. Una possibilitat nova, que no havia tingut en compte.

        — A açò també el vau forçar, el vau fer penedir-se. El vau matar dues vegades.

        — Bo, nosaltres no volem forçar-lo a vostè a res...

        — ...però la justícia li ofereix ara una oportunitat que vostè no va oferir al senyor Cànovas... —el pare German omple l'argument del seu superior.

        Ens hem quedat en silenci, jo mateix no sé què dir a aquests hipòcrites. Després, amb la seua veu més dura, però sense cap espant, m'ha fet recordar el pare Hilario, així:

        — És la seua darrera nit!

        No, aquests bergaresos no estan horroritzats pel que he fet. El mateix tracte del director els arguments dels frares les formes respectuoses del fotògraf tot em fa pensar si no tindré als bascos més horroritzats perquè moriré negant a Déu, que per haver mort a sang freda el primer ministre d'Espanya.

        — Heu dut tabac?

        — No... Ens va dir vostè que no fuma... Però ara mateix li ho durà el pare German...

        — No, volia demanar-los d'on era, si de Filipines o...

        — Sí, açò crec.

        — A Barcelona, la Companyia General de Tabacs de Filipines es troba al costat d'una església, és la continuació d'una església... Està a les mateixes Rambles, és sorprenent.

        No volen entendre.

        — L'Església ens dóna devocionaris, i es guarda el tabac.

        Ha entrat el director, després de picar a la porta. Voldrà saber si els frares encara estan vius.

        — Perdó, Michele... Necessita vostè alguna cosa? Cafè?

        -No, paper per a escriure, només. I, senyor director si us plau, no vull al meu voltant ni dominics ni jesuïtes, ni qualsevol altre tipus de frare, ni avui ni demà!

        La repetida visita dels frares, l'incompliment de la paraula del director i l'astorament que té ara el pobre m'han confirmat que la mort d'un anarquista és la continuació de la propaganda pels fets. He de donar exemple, doncs.

 

 

Cienfuegos ha aconseguit entrar a aqueix indret tancat. Els guàrdies civils tan sols el van escorcollar el sac de les eines, el director els ha fet passar, a ell i al fuster, de pressa, per aqueixa porta que té oberta al cap del corredor, que du a les masmorres. L'intuïsc, puc percebre, en mil sorollets, que Cienfuegos m'envia missatges.

        — Jo conec gent que ens ajudaria a la faena —li ha dit al fuster, mentre transporten a coll els taulons fins al mig del pati.

        — No tinc diners, però, em paguen una misèria per fer açò!

        — És igual, jo partiré amb ells la meua part.

        — D'acord —li ha respost el fuster—. Demà a les onze faran la cerimònia, no sé si acabarem entre tots dos!

        — Tu, Errasti!

        El sent cridar al pati, és ell.

        — No digues «cerimònia», no digues «cerimònia»!

        Quasi el sacseja, el fuster té a prop els ulls enrogits de Cienfuegos, i ha pensat que s'haurà emprenyat a causa de la beguda.

 

 

Ara no tinc visites. Aquest silenci és especial, a voltes crec sentir el colp d'alguna porta, soroll de passes colps martellades, però no m'arriben veus. És com si la càrcer estigués plena de presos, i tots sabessen que demà agarrotaran a un company. El director haurà ordenat silenci, està passant les pitjors hores de sa vida.

        — Tot està preparat, senyor director. Hauria de veure a qui va a morir, ara.

        — Com? —és la primera vegada que en té, la visita d'un botxí.

        — He de veure quina alçada en té, per a saber fins a quin punt he de fer pujar el seient, en cas contrari, no podria vestir-li la corbata.

        Matar un home és un treball de persones pràctiques, és clar, però aqueixa fredor, aquest home li dóna el nom de trajo a l'eina mortífera... El director cavil·la sobre què li dirà aquest home a qui va a morir, «¿Bona tarda, sóc el botxí que l'ha de matar, vinc a mesurar-li el coll?» Un calfred li recorre el cos.

        — Té la meua alçada, un poquet més alt. Si li cal, pot veure'l per l'espiera de la porta.

        Gregorio Mayoral l'ha mirat, severament. La majoria dels directors de les presons que coneix no saben com cal matar un home, però mai no havia vist un melindrós com aquest.

        — Sofrirà molt? —li ha preguntat, més alt del que calia.

        — Mire, senyor, el mataré donant una mitja volteta a aquesta palanca...

        El director ha vist, horroritzat, la maniobra del botxí. Ha girat la palanca fàcilment.

        — Prove vostè! Acció!

        El botxí ha allargat una mà àgil cap al bell mig del camí que ha de recórrer el torn, entre els ferros que mantindran dret el meu cap. El director ha vist, en una mitja ullada, com arriba el torn que ha accionat fins a la mà.

        — No fa cap mal! Vostè pensarà que el desgraciat ha de morir ofegat, però no és així, el torn nou que vaig col·locar en el meu primer any d'executor de la justícia li trencarà les vertebres, abans.

        — Aqueix ferro vostè li'l clavarà... se'l clavarà... al clatell? —El director no pot empassar-se la saliva.

        — No s'amoïne, no li farà cap pessigada als cabells, jo els recull amb un tros de sac, fa una destrossa violenta i ràpida. Jo he millorat tot açò a la màquina, però el de Madrid, malgrat fer un treball brut i barroer, cobra el doble!

        — Bé, sí... Anem a la cel·la, allà el veurà.

        Ixen al corredor, deixant el jove ajudant ficant els pertrets a la maleta. Al director li ha semblat que la porta del jutjat està oberta, almenys li ha paregut veure un bri de llum, com si algú estigués allà. Els guàrdies civils van cap ací cap allà en aquests darrers dies.

        — Per aquí! —i s'ha dirigit cap a l'esquerra.

        — Malgrat que vostè no ho sàpia, jo s'ho diré, amb tot el respecte... —Mayoral ha pensat que, ocultant la corbata, podrà reconciliar-se amb el director— a Espanya és tradició que el cuitat pregue el Crec en Déu abans de morir, quan ja està assegut i lligat. Ell creu que el mataré després de l'oració, però és la paraula «fill» la nostra contrasenya, i llavors jo...

        — No crec que puga fer açò demà... El senyor Angiolillo no vol oracions... —ha tallat el director la dissertació del botxí.

        — Sí, tots aquests són molt valents la vigília, però després, quan ha d'asseure's a la cadira, tot el món tremola...

        El director està empipat, agrairia si em matessen el més aviat possible. No voldria veure com em maten, i açò mateix li porta a desitjar que l'execució siga ben prompte.

        — Ací està! —ha baixat la veu, al costat de la meua porta.

        — Vostès tenen, pel que veig, sentit de l'humor! —ha dit el botxí, mirant cap a la part de dalt de la porta.

        — Per què diu això? —he sentit el director preguntant.

        — Tindre el condemnat a mort a la cel·la tretze!

        He rigut, i he saludat amb la mà l'ull que ha aparegut al judes.

 

 

«El primer que crida l'atenció de la fisonomia de Ravachol, és la crueltat; el rostre té una asimetria molt acusada, el front gran el nas tort cap a la dreta les orelles situades a altures diferents el maxil·lar inferior gran, carrat i pronunciat, un cap que té les característiques típiques del criminal nat», va dir Lombroso, veient la fotografia del màrtir. Quina conclusió haurà tret, a hores d'ara, després de veure les meues mesures? Què dirà de mi? Quin rastre, quin senyal terrible percebrà a la meua fesomia, per a demostrar que no podia acabar sinó al cadafal? Les rojors fetes per les ulleres i que tu m'acaronaves? El meu front ample? L'esquinç que em va fer a la galta, amb el seu ventall, Donya Joaquina d'Osma? Perquè tenim un senyal que ens fa criminals als ulls de qui jutja. M'afaitaren, després de mort, voldran provar que, sota aquesta elegància sospitosa, amague la mandíbula d'un antropoide. O, potser, han hagut de col·locar-me entre els criminals bells, potser no m'han trobat res fora de la norma, i estaran investigant les formes com van morir els meus avantpassats, cercant un rastre d'epilèpsia, per a poder demostrar que una anormal inducció m'ha portat a la delinqüència política, de la mateixa manera que podia haver-me enfollit, fent-me creure Déu.

        — Li agrairia que em portés una navalla esmolada!

        Ha obert la boca, però no li ha vingut cap paraula. Dorm poc, aquests darrers dies.

        — Senyor director, mire!

        Sóc un xiquet, mostrant-li al mestre les mans, per a poder obtindre el permís per anar a dinar.

        — Amb aquestes ungles semble un tipògraf! He intentat netejar la punta de la ploma, i s'hi m'han ficat, entre l'ungla i la carn, uns trossets de tinta seca. Com si m'hagueren tingut a l'oficina del senyor Portas.

        — No... no li puc portar cap navalla —no ha mirat les meues mans—. Li portaré alguns escuradents.

        Quan se n'anava, s'encordà a què havia vingut.

        La meua dona m'ha dit... Bo, jo també voldria donar-li a vostè una prova d'afecte... ella ha volgut preparar-li aquest sopar i... m'ha demanat que li pregunte què és el que més li agrada.

        — Oh, fa temps que havia d'haver-li agraït a vostè la consideració que ha tingut devers mi...! Diga-li... diga-li que prepare allò que siga més del seu gust.

        Crits aldarulls destrosses improperis, qualsevol cosa haguera pogut fer jo avui, calar-li foc a la cel·la intentar estrangular els frares escopir sobre el crucifix obrir-me el cap contra la paret tallar-me les venes. Tot m'ho acceptarien, tot m'ho comprendrien, tot m'ho agrairien, al director se li ha encès una xicoteta esperança, per un instant, quan li he demanat el ganivet. Qui sap que va cap a la mort ha de tindre, almenys, un moment de desànim. Jo hauria d'ésser igual que els altres, ara. Hauria d'aterrir-me. Qui ha de morir als vint-i-sis anys no pot estar conforme amb si mateix. Demà una serp freda acaronarà la meua gola i, a hores d'ara, hauria de percebre el dolç soroll de la volta de la palanca a les mans del botxí. La Mort no necessita més que uns pocs centímetres per a arribar al meu clatell, Dolors, prompte aniré a la masmorra més lúgubre de Montjuïc, per a calmar el teu patiment. Estic més tranquil que mai, com quan jeia a l'ombra de les vinyes, a Foggia:

 

        «Quando l'anarchia verrá

        tutto il mondo sará trasformato...»

 

        Els burgesos tenen, en la persona del senyor Lombroso, un vassall lleial, inventa paraules científiques per a dur la nostra acció política al nivell de malaltia. Anomena a la presa de consciència hiperestèsia, la malaltia dels qui ens commovem davant del patiment d'altri. És terrible. Te n'adones, Dolors? M'examinaran en Patologia, perquè el teu patiment em va fer mal.

 

 

Ha avançat espaiet pel corredor. En algun lloc d'aquests, a unes deu passes, guardat per una d'aquestes portes obscures, estic jo, l'italià, vingut a sacsejar la consciència dels rudes bascos el venjador generós el menyspreador de la mort.

        — On va vostè? —ha sentit, a la seua esquena.

        — He d'eixir! —Cienfuegos parla sempre rudement quan està nerviós, té al director davant.

        — Té l'eixida per la porta del costat del pati, no cal vindre fins ací.

        — M'he confós, és la primera vegada que n'estic ací, ha, ha ,ha...

        — No heu menat tot el material? —El director sembla el tercer dominic, amb la seua dolça veu.

        — Sí, però vaig a cercar un ajudant. Tenim molta faena ací: hem de clavar-ho tot.

        — No. Ací no anireu entrant i eixint. Si us cal un ajudant, jo mateix puc fer aqueixa tasca.

        — Estic pres, o què? —La rialla de Cienfuegos no amaga el seu neguit.

        — Ací tots estem presos, fins a acabar el treball!

        — Treball? Vostè li diu treball a matar un home honrat?

        Els ulls de Cienfuegos amenacen com punys tancats. El director ha fet un pas enrere, ficant la mà a la butxaca. Cienfuegos ha escopit al terra, i s'ha dirigit cap al pati, tan coix com digne.

 

 

Sóc un covard, per açò no vaig aparèixer per Trafalgar Square. A la vigília de la mort vull que desapareguen, com un pont trencat per l'aigua, totes les referències que encara romanen. El tinent Gorria tampoc no tindrà el coratge per a fer-me la darrera visita, no hauré d'anar consolant ningú. Han aparegut els estels a la finestra, demà hi haurà un temps excel·lent, per a que Markaida puga fer bé el seu treball, obtindrà unes bones fotografies. No n'hi haurà brams del vent, aquesta darrera nit: qui han de matar és l'únic pres, als afores d'aquesta cel·la hi és la Mort. Tombat al jaç, mentre sols trenquen el silenci els crits dels sentinelles, pense en tu on ets què fas si n'ets feliç, i també, he de confessar-ho, si penses en mi, Dolors. Voldria parlar-te, dir-te que m'entristeix dur-te ací, que sento el tràngol que has de passar per mi, que sé que sofriràs, de nou, per la meua culpa. Tinc dret, tanmateix, per a dir que m'estimes?

        «Sol al món i a dins d'una mina»

 

 

Aqueix tronc que ara està al terra, l'alçaran prompte, serà el pal on em faran dansar. El ferro m'alçarà, per un instant, després el meu cap s'omplirà d'una blanca calma sense vent, balancejant-se, bandera amb el pal trencat.

        — Perdona, Errasti, no puc continuar amb aquesta faena! —Cienfuegos parla a crits, vol que jo li senta, des que ha entrat a la presó parla en castellà, i en veu alta.

        — T'he dit, t'he dit a la vesprada que no puc donar-te més de tres pessetes! No vingues amb collonades, ara!

        El fuster no comprèn, no pot comprendre la fúria de Cienfuegos.

        — Jo tampoc no tinc collons... Ací agarrotareu demà un revolucionari, i jo no vull tirar una mà en aqueixa faena!

        — Eh, tu! Jo no agarrotaré ningú!

        — Sí, tu també l'agarrotaràs. Si no haguessen dut el botxí des de Burgos, tu mateix t'hagueres oferit, dient que si no ho feres tu, ho faria qualsevol altre!

        Cienfuegos, com és el seu costum, ha beneit les taules criminals amb una escopinada indignada. Aqueix Errasti s'ha quedat espaordit, mirant l'ajudant fugir cap a la porta del jutjat. Sí, m'estime Cienfuegos. Perpetuaré el seu nom a un racó de la cel·la, embellint aquesta blancor.

 

 

Avui no sento tan clarament el soroll de les ferradures dels cavalls dels guàrdies civils que creuen el poble, el ferro, però, no treballa sobre la pedra, sinó sobre la fusta, continuen alçant el cadafal al pati. Sense mot dir, treballen el fuster el botxí l'ajudant el director. Li ha portat a qui va a morir el sopar especial i, després, ajuda a alçar el cadafal, el pobre. No viurà tranquil aquest home, haurà de pagar haver tingut aquesta debilitat devers un condemnat a mort. Nosaltres som éssers que hem de mantenir-nos allunyats, en cas contrari se'ns desperten uns instints perillosos, la compassió, la solidaritat i, a vegades, la vergonya de no haver sigut condemnat, de la mateixa manera que jo vaig conèixer la vergonya de no haver sigut torturat amb tu.

        Ara potser suporta el tronc on em lligaran, anirà provant si està ben clavat.

        El botxí marcarà amb un tros de guix on cal fer el forat per a que passe el torn de part a part. Quants minuts caldran per a arribar a la inconsciència, preguntarà el director.

 

 

He cregut que eren els frares, de nou, quan el director m'ha dit que tinc visita, obrint la porta, després de tocar discretament.

        — Ve el metge.

        És un home gros, de galtes vermelles, i té l'aspecte d'algú que vingués d'una llarga sobretaula, pel maldestre de sa parla, malgrat parèixer content.

        — Perfecte.. deixe'ns sols, senyor director, les relacions entre el metge i el seu client demanen confidencialitat... Isca, però deixe la porta oberta, no me'n refie, amb criminals com aquest... Una vegada, a Azpeitia, un idiota em va posar sa urpa al coll...

        — Estaré al cap del corredor.

        El director ha adreçat una mirada d'odi al metge, abans d'eixir. Li ho agraïsc, però no hauria de prendre-s'ho així. Aquest home tosc haurà fet un glopet per donar-se'n un poquet de coratge, no és un afer de cada dia haver de visitar a un mort encara viu.

        — Li agraïsc la visita però, de moment almenys, tinc una salut excel·lent.

        S'ha apropat a la porta, ha mirat als dos costats del corredor. Després d'entrar, ha abaixat la veu.

        — Amb aquests sí que no es pot un refiar, volen escoltar-ho tot... Jo he de decidir quan estarà vostè mort legalment. En vol?

        Ha de ser un rite, oferir tabac a qui va a morir.

        — No ha de tindre vostè cap dubte, Gregorio Mayoral és un molt bon professional, fa el treball ràpid i net. Per aquesta part, tranquil. Però volia indicar-li una cosa...

        Mou el cigar als llavis, el passa d'una mà a l'altra, el porta de nou a la boca.

        — Jo faig informes, informes falsos, comprèn vostè? Escric als informes que l'execució ha estat plena de deficiències, que el condemnat ha necessitat més de deu minuts per a exhalar l'últim alè, per exemple. Així desprestigiem el garrot, el comitè internacional contra la pena de mort té elements nous per a lluitar per l'abolició.

        — No encendrà vostè el cigar?

        — Ah, sí, sí... l'encendré.

        Em sembla que està cada vegada més pàl·lid. S'ha apropat a la porta, de nou. Ha mirat a un costat i a l'altre. Des d'allà m'ha parlat, en veu baixa.

        — Li he dut morfina.

        — No m'ha dit vostè que no em faran patir massa?

        — Perquè vostè prenga valor.

        — No em cal, he vingut a sofrir.

        No m'escolta, ha vingut a dir la seua i vol anar-se'n del meu costat el més aviat possible. Ha tret el rellotge. Li ha costat prou obrir la tapa.

        — Com vostè vulga... Si no li sap greu, escriuré que l'agonia s'ha allargat més del que calia.

        — No, escriga vostè la veritat.

        No em pot comprendre.

        — No vull que ningú crega que he patit més del que de debò he patit. Vull estar al nivell d'ells i d'elles.

        No comprèn. Sols em comprendràs tu, Dolors.

        — El poble creu que el garrotat està mort del tot quan li cau el crucifix de les mans, però aqueixes no són sinó supersticions...

 

 

D'ací a poques hores el meu cap, com el d'un Crist, caurà a la teua falda. Estan clavant els darrers esglaons que hauré de pujar al matí, claven el seient on prendré un llarg descans, acaben el meu taüt públic. Em crucifiquen ara, les meues mans, les meues cames.

        Sents les martellades, Dolors? Estan doblant pel món, com campanes. Són els batecs de la dissort del proletariat.

        Aquesta esquella esmorteïda que hauria d'angoixar-me, omplirà no obstant el buit de les hores que toca el campanar de l'església i, quan els negres fusters acaben la seua tasca, a les onze del matí, m'aproparé al cadafal, altiu, i posaré la mà a la balustrada, en homenatge a Cienfuegos. Moltes gràcies, Cienfuegos, però jo no vull que ningú em deslliure d'aquesta meua mort, necessària, la fusta em donarà el caliu de ta mà, vindré a la masmorra més lúgubre, tan tranquil com si fossen a afusellar-me mà a mà amb els companys afusellats.

        Tot un món voldrà veure fins a quin punt sóc digne de tu, Dolors. Vindran els bascos, ximplets, amb la seua xicalla endiumenjada, pensant que veuran com s'horroritza un boig italià, i aprendran alguna cosa. Tinc la paraula com a ofrena. Per açò he vingut cercant la mort a aquest poble perdut a un amagatall del món. Per a prendre una part de la teua tortura, Dolors, per a guanyar, amb mereixement, haver sigut estimat per tu, un dia. He fet el que he fet per a dir una paraula, una humil paraula, que anunciarà un abril revolucionari, el vol d'aquesta societat cap a la primavera. Una paraula que és el nom més bonic per a un nen perdut a causa de les tortures. Amb ella podré consolar a tots els nostres morts.

 

 

M'he despertat a l'alba, quan el sol ha començat a fer giravoltar les orenetes. He sigut el primer en donar-li el bon dia al director, quan ha vingut amb el desdejuni. «Sí, fins després», m'ha dit, i ha eixit a l'instant. He pres les pedretes que tenia amuntonades a un racó de la masmorra, si m'escorcollen després s'estranyaran de trobar a les meues butxaques aqueixes pedretes. Seran una prova que els missatges han sigut rebuts, una consigna secreta, Cienfuegos ho entendrà. Fa hores que no hi ha soroll de martells. Tot està disposat, pel que sembla. M'he llevat del catre, m'he apropat a la paret de la finestra. He cregut sentir, fins i tot, el plor d'un nen. Les veus m'arriben netes, estan parlant en veu alta, és clar, però no les comprenc, aquesta parla és per a mi més estrangera que el flamenc. Ningú em crida pel meu nom, voldran deixar-me en pau, potser ningú no sap què cal dir-li a un a qui van a trencar el coll. He posat la cama sobre el catre, he recolzat l'esquena contra la paret de l'esquerra, he aixafat el cap contra el marge de la finestra. He pogut veure un tros de prat, però un grup que s'ha mogut cap allà m'ha tapat el verd. S'ha sentit un crit, una dona ha allargat un braç cap a la finestra on estic. He baixat. Markaida ha d'estar per ací, en algun lloc, i no vull que em faça cap fotografia quan estic rere els barrots.

        Han picat a la porta, aquests darrers dies em piquen a una porta que no puc obrir, és curiós. Ha de ser una part de la cerimònia. Siga com siga, és d'agrair. Em lleve la jaqueta la llance sobre el catre deslligue els botons de la camisa. Han obert. És el director amb el pare Hilario, aqueix voltor. No els he saludat, i s'han quedat muts, mirant que tranquil·let em lligue els botons, horroritzats.

        — Hem de començar a preparar-nos —s'ha atrevit el director.

        — En açò estic.

        El pare Hilario m'ha dit, més fred que mai.

        — Li porte a vostè el consol de la religió, si ho vol.

        Li he respost, sense fer-li la caritat d'una mirada.

        — Sou enutjosos!..

        S'han quedat allà, sense saber què fer. He estat temptat, per un instant, de preguntar-li si em veuen elegant, si sóc un nuvi digne. O, com la camisa no és meua, que li demanen al botxí que vaja amb molta cura. Però m'he compadit.

        — Com va perdre la cama Cienfuegos?

        — Què...?

        Han pensat que la proximitat de la mort m'ha trastornat. O, almenys, han creuat una ullada com si cregueren açò.

        — Cienfuegos, aqueix home que va estar anit ajudant al fuster.

        — Perdó, Michele... el fuster ens va tindre al seu fill i a mi mateix com a ajudants i... —ha callat, pensant que el que ha dit pot disgustar-me

        — Qui va respondre-li anit a vostè que no creia que matar un home honrat fóra un treball. Com va perdre la cama, a la manigua o bé al bosc?

        S'han mirat de nou el director i el frare, de reüll. Un bri d'esperança ha encès el pare Hilario.

        — Fill, estaré al pati tot el temps, per si em necessités per a qualsevol cosa.

        — Vés-te'n a prendre el sol!

        S'ha posat roig, ha anat cap a la porta fent el senyal de la creu, ha eixit. M'he sorprès com si en lloc d'haver parlat jo ho haguera fet un altre. Tinc menys paciència del que pensava, he desconcertat també al director. Hem sentit soroll de ferro, al corredor, prompte ha aparegut un jove amb la cara enfosquida, ací i allà, per la barba esfilagarsada que té, duent a les mans els grillons. El director li ha fet lloc, deixant-li lliure el camí cap a mi i el jove, amb el cap cot com si fes un signe d'aprovació, s'ha apropat a mi en dues passes, doblant els genolls en una genuflexió per a ajupir-se sense haver de quedar cara a cara amb mi.

        — Tu ets el criminal d'ofici? —No ha entès. Ha continuat callat, almenys— Tu ets el botxí?

        S'ha posat dempeus d'un salt, té la por al rostre, ha mostrat una blanca pal·lidesa als racons de la cara que no li tapen la barba, i blancs i oberts de bat a bat els ulls. Fa esforços per a mantindre la cara alçada, deu ser geperut.

        — No senyor, no sóc jo.

        Amb prou faenes arribarà als vint anys. Li he posat la mà al muscle. Ha tremolat. Una tremolor com aqueixa va sentir Cienfuegos en sentir la veu del botxí.

        — Posa'm els grillons per dins dels camals dels pantalons, per favor.

        — Però... el ferro pot fer-li mal!

        — Ha, ha...!

        El director ha dibuixat un xicotet somriure, ha sigut com un llampec, està prou nerviós. Ha sentit vostè, senyor director, sembla que el ferro pogués fer-me mal. Però ara no per compassió, sinó per a que no pensen que la proximitat de la mort em fa fer planta d'insensible, he mantingut en silenci totes les ironies que em vénen al cap, com una tromba.

        — Posa'ls per sota dels pantalons, he d'aparèixer el més elegant possible.

        Podria haver llançat que he d'aparèixer el més elegant possible davant del botxí. És sorprenent, la cura que tinc amb les paraules, en aquests darrers moments, pareixeria que tenen els talls afilats, que poden esquinçar a qui les escolte més que el ferro, i jo tinc una tranquil·litat tan gran, sentint la freda abraçada del ferro a les cames, que no voldria fer-li mal a ningú, m'he calmat després de perdre de vista al frare. Duc els grillons estretament lligats, és difícil que em facen cap ferida, en el curt camí cap al cadafal. El jove m'ha tornat a baixar els pantalons, que havia llevat fins als meus genolls, ha tapat les argolles pels costats, mentre sobresurten les cadenes que es lliguen per dins. Així ho fa el meu pare, al menjador de casa, quan fa les vores als clients, posats sobre una cadira sense treure's les sabates.

        He volgut apropar-me al catre, però no m'han obeït les cames, els ferros són més pesats del que pensava, i massa petits els grillons que lliguen la cadena. M'he vist ridícul, he de caminar arrossegant les cames, amb l'aspecte d'un nen que s'ho ha fet als pantalons. Tenia raó aquell caporal de Torí, amb els pantalons baixats fins a les canyelles el presoner no podrà fugir i, a més, se sentirà més derrotat. Si viu, a hores d'ara tindrà noticies d'aquell soldat napolità, a qui va castigar als calabossos. I, si no n'ha tingut cap, prompte li'n donaran. Els records m'han fet riure, ara. He pres la jaqueta, en algun moment.

        — Cotxer, ràpid, a Trafalgar Square!

        El director m'ha allargat sa mà. Com el geperut, no pot mirar-me als ulls. O no vol que jo li veja els ulls.

 

 

Cienfuegos ve emprenyant la gent que té agafat lloc als prats de l'alt palau, que li diuen Errekalde.

        — Pas, deixeu pas!

        Necessita el camí franc, du el trípode del fotògraf de través als braços. Ha vingut amb el trasto, desafiant, fins a tindre sota els ulls el pati de la presó de Bergara. Malgrat que la terra estiga seca, ha pogut fixar les potes fermament, el coix sap manejar la fusta. Prompte apareixerà el mateix Markaida, per a prendre fotografies de la cerimònia que volia.

        — Tenim un sol preciós, farem unes plaques molt bones!

        El fotògraf ha amagat el cap dins del sac negre. Perfecte, ho veurà tot bé. Prendrà les escales, el taulat, el pal. Li haurà dit el director que em posaran de cara a les escales. Abans que traga el cap a la llum, una mà l'ha agafat pel colze. Un senyal de cap de Cienfuegos l'ha saludat, després d'eixir de la foscor; que mire cap al pati. Ha aparegut el botxí amb els ferros a la mà. Li ve al darrere un jove geperut, amb una cadireta a la mà. Han pujat els esglaons, han posat la cadireta als peus del pal. Allà hauré de seure.

        — Hem agafat un bon lloc, oi? —ha dit el coix.

        Després, quan el geperut ha començat a clavar a martellades el ferro al pal, els espectadors s'han quedat en un silenci aterridor, com si estigueren clavant les mans de Crist, no s'han sentit ni riures, ni demandes de vi. Algú li ha dut, en aqueix moment, confidències al coix, fent-li senyals:

        — Cienfuegos, vine de pressa!

        — No puc, si em moc em furtaran el lloc —ha respost, tan brusc com estrident Cienfuegos, per a que la gent ho sàpia.

        — Faena... tenim faena al bosc!

        Ningú ha protestat, quan el coix ha fet enrere entre la gent balancejant-se, cedint a la pressa del company. «Jo havia de ser ací, jo tenia el meu lloc, jo estava preparat per a donar la senyal que em calia donar, tinc el mocador roig a la butxaca, què carall haurà passat, aquest ranxer dels collons s'haurà acollonat!» Maleint encara les carrosses que duien a l'espectacle la gent, ha entrat en un vestíbul del carrer Artekale, com si fóra un criat d'Azkarate. La porta s'ha tancat rere els dos joves, sense fer cap soroll. Entra un raig de llum, per dessota la porta.

        — No hi ha pistoles, ni res de res! —Azkarate està amarat en suor.

        — Què dius! Ahir...

        — No vindrà ningú des d'Eibar! Ens han traït..!

        El coix ha blasfemat i, per a netejar-se la boca, ha llançat una escopinada contra la flor feta amb pedres rodones que hi ha al terra. Azkarate ha parlat, entre dents.

        — Tu, he pensat... Hem de calar foc a la fusteria d'Errasti!

        — Cremar-li a Errasti la fusteria? Açò no salvarà l'italià!

        — Ell ha alçat el cadafal, que ho pague!

        — No, açò no...

        — Què podem fer, sinó? Hem de fer alguna cosa, no podem romandre aixina, al nostre poble mateix, als nostres nassos...

        Cienfuegos s'ha imposat, no l'ha deixat continuar parlant, perquè de seguir així, el company que estava disposat per a l'enfrontament es posarà a plorar.

        — No, hui no. No seria sinó un símbol. A més, ens han vist marxar. Hui no, però arribarà el dia. Nosaltres ens queden ací, a aquesta illa, entesos?

        Azkarate li ha dit que si, i si l'haguera dit que no, seguiria igual el meu coix, repetint l'argument humil que va aprendre dels insurrectes que van caure presos al port de Manzanillo, amb l'orgull que li dóna la il·lusió d'haver-hi dut, d'alguna manera, l'odi a nivell d'acció política:

        — Nosaltres no tenim cap altra terra. Aquesta és la nostra terra, aquesta és nostra pobra terra i, pots estar-hi segur, l'adobarem amb foc, fins a que siga nostra.

 

 

Seuré tranquil a la cadira on el botxí i el seu ajudant, com si fossen barbers afables, m'empolainaran. Arribaré, d'alguna manera, a on ets esperant-me, Dolors. Compliré la meua paraula, i apareixeré amb tu a la teua cel·la.

        «Tu no m'has torturat, Lilio.»

        «Vaig fugir.»

        «Jo et vaig demanar que fugires.»

        «Si no haguera fugit, m'hagueren mort.»

        «Per açò havies d'escapar-te.»

        «Per açò he de morir.»

        Si Cienfuegos sabés tocar l'acordió, jo escoltaria ara La Marsellesa. Aqueix boig vol salvar-me, Dolors. No vol que tu i jo ens estimem.

        «Jo t'estime.»

        «Admire en Jaume.»

        «Jo també. Però estic parlant de tu, de mi.»

        «Ell et mereix.»

        «No tens res a reprotxar-te.»

        «No sóc més que un covard. Vaig fugir-te.»

        «No és veritat. Est ací.»

        «No puc estimar-te. Encara no.»

        Veig un fum blanc que puja per damunt de les teulades, formant una recta línia de fum. Tinc calor. Papallones negres han rebut el senyal per a vindre cap al meu front. Les veig, ja vénen. El tinent Portas juntarà prompte les nostres carns.

        «Senyor botxí, mate'm espaiet, però sense fer-li mal a aquesta dona.»

 

 

El general Azkarraga el general Augustí el comte de Tetuan el marquès de Pidal el diputat Emilio Castelar el diputat general Manuel Lizarriturry l'alcalde Alfredo Laffitte els senyors Cosme i Evaristo Churruca el marquès de Valdeiglesias el comte de Pino Hermoso el governador López Illana el comte de Torre Muzquiz el baró de Satrústegui el senyor Henestrosa els generals Arteche i Ochoa el comte de Caudilla la senyora marquesa de Donadio mister Taylor el marquès de Tovar Aguirre de Tejada comte de Casal la baronessa vídua de Satrústegui el duc de Mandas la senyora marquesa d'Aguilar de Campoo el comte de Lascoiti la senyora Irastorza comtessa de Ramiranes el marquès de Rocaverde la senyora Lizarriturry i les senyoretes els militars els polítics els estiuejants els regidors els botiguers, una cohort ampla i lluïda de senyors i senyores que representen tots els estaments de la societat es dedica a xiuxiuejar, afligida, en aquesta tarda xafogosa d'estiu, atrets per la funció principal, que es farà ara. La reina no ha abandonat l'estiuada a Donostia per a participar en el seguici de les honres fúnebres que avui es fan en honor de Cánovas; no va anar a Madrid, tanmateix. La reina està molt afaenada al palau de Miramar, analitzant amb els seus consellers la temptadora oferta feta pel general Polavieja. Si haguera vingut, l'hagueren duta sota pal·li, però no haguérem sentit les grandiloqüents notes de la marxa reial, perquè la cerimònia és de dol. No lluirà, doncs, el pit de la Reina Regent d'Espanya a l'ampit roig de la tribuna de l'església de Santa Maria de Donostia, però tanmateix seria el soroll fet pel remenament dels ventalls l'única cosa que vulgaritzaria aquesta formosa cerimònia, sobre tot quan l'Orfeó Donostiarra ataca el Rèquiem. Les dames tenen calor, és veritat que el negre no ajuda gens.

        No sé si en el moment que et van estrènyer el collar fins a trencar-te les vèrtebres van tocar per tu les campanes de l'església de San Martín de Bergara, com va sonar la de Sant'Angello de Roma, pregant-li perdó al cel per Giordano Bruno, tu no eres un frare errat, l'Església no tenia per què acordar-se de tu, ningú de nosaltres et coneixia, no eres d'ací, i els d'ací aplaudiran la teua acció en el futur, més tard i en silenci, amb el cinisme més cru. Vas omplir la teua feina com un estrany, i com un estrany et vam donar terra al costat d'un parricida anomenat Osoro, en un hortet no beneït afegit al cementeri, a tu t'haguera semblat un honor. Totes les cerimònies són per a la Bèstia, aquest vint d'agost: l'abat alça l'hòstia amb la mateixa dolcesa amb que poguera deixar caure el garrotat el seu cap en el pit, la trosseja la porta a la boca se l'empassa. Vénen a combregar el president provisional del consell de ministres el cap de l'oposició els ambaixadors vinguts dels pobles de la costa basca l'administrador de la reina. La ressonància de l'orgue és la glòria de la justícia complida, s'han marejat algunes dames, alguns bons cavallers les duen cap a la porta, plena de gom a gom. Aquest incident, i la durada del funeral, ha dispersat per les tavernes els advocats els hostalers els nobles les minyones els policies, la major part per a demanar aigua per a les dames que han tingut un esvaniment, i des de l'ombra de l'interior de les tavernes han vist després el moviment de la gentada, sense poder participar en el gran aplaudiment que acomiadarà les autoritats, a l'eixida. Ja vénen, eixugant-se els fronts, ajuntant-se en grupets, encaixen les mans uns dels altres, esmenten l'elegància de la funció la bellesa de les veus, l'Orfeó Donostiarra ha mostrat una sonoritat admirable, caldria prendre-ho en compte per a quan es case l'infant, el murmuri cobre ara el xivarri dels ventalls. Quan, a la fi, s'ha buidat l'església, i encara hi són les carrosses esperant al Carrer Major, l'oposició li resta protagonisme al general Azkarraga, perquè l'insigne poeta Grilo i el conegut diputat Castelar s'han fos en una abraçada, envoltats pels periodistes.

        — Tots som orfes, i vostè està més sol que ningú. S'ha trencat per sempre la conversa intel·lectual que ha mantingut vostè al llarg de sa vida amb el mort. Ajude vostè a la Pàtria a eixir d'aquest greu tràngol!

        El patrici Castelar no pot respondre sinó que sí, potser treu un mocador de la jaqueta per a assecar-se els marges dels ulls, aquest orador terrible està emocionat, el poeta ha fet un bon treball. Un dels propietaris de cases allogades als madrilenys o bé el secretari general de La Unión Vascongada o el cotxer que ha de dur a l'estació de trens a l'ambaixador dels Estats Units, mister Taylor, abans que isca el tren cap a Zarautz o el redactor de El Fuerista, que notifica a la primera pàgina que es publica amb la censura de l'Església que ha dubtat entre anar a les honres fúnebres o veure l'agarrotament, per exemple, obrirà el rellotge de butxaca.

        — A hores d'ara estarà ja mort.

 

 

Ha conclòs la teua espera. Ha arribat per fi el martiri que tenies guanyat, davant de la gent i a plena llum, però com si hagués estat sol i lluny. T'han donat la mort. Estàs mort. El metge li ha indicat, agitant la mà cap a la dreta i cap a l'esquerra, al president del consell de guerra que fa de testimoni, que estàs mort, que el garrotat no té pols. El botxí tindria una excusa per a dur a la boca un somriure orgullós, el fre que li ha posat al torn impedeix que la pressió del coll faça anar enrere la manuella, donant la mort ràpidament. El primer que ha fet ha sigut deslliurar-te la corretja que lligava tes cames al pal, i ha demanat l'ajuda dels frares per a que, quan deslliure el collar, no caiga el cadàver. El pare German ha sigut el primer en apropar-se. El mateix botxí t'agafa el cap a les seues mans, és una fruita que pesa molt, penjada d'una branca molt prima, i no vol que es trenque, allà hi és amb el cap a les mans, amb més devoció que l'abat amb el pa sagrat ; els frares joves estan espantats, amb el cadàver de l'ateu a les mans. Un soldat ha perbocat a un racó del pati.

        Els espectadors no han volgut parlar d'allò que han vist, duran per molt de temps una esgarrifor a dins, ha sigut un agarrotament sense rialles. No has envestit cridant contra el botxí no has demanat perdó no ha eixit cap singlot de ta boca. Els havien promès una farsa, però ha fallat el bufó. Ningú ha colpejat la xicalla, d'acord amb el costum de fer plorar a la canalla per a fer-la recordar per sempre com és el final dels malfactors. Ha pogut més la teua elegància. Has mort com deia Mateo que havia de morir jo, digne altiu solemne. La mecànica de la mort ha fet rajar una gota gelada, espinada avall, als rudes bascos, i el teu assossec no els ha fet bé. Caminen amb el cap cot, parlen en un murmuri, com els qui no tenen tranquil·la la consciència.

        — Què ha dit? Li has sentit?

        — Germinal!

        — Germinal?

        — Era italià.

        — I tu saps què vol dir el Germinal aqueix?

 

 

El fotògraf s'ha quedat sol a un racó del prat del palau d'Errekalde. En va ha esperat a aqueix bandarra de Cienfuegos, ell mateix haurà de transportar el pesat trípode, el coix té faena, a la cruïlla entre Artekale i el Carrer Major, ja ve cap allà, amarat en suor.

        — Versets nous, dedicats a Angiolillo.

        El capador d'Elosu ha començat el pregó, com si ell haguera sigut l'únic testimoni d'una secreta cerimònia, com si tot Bergara no hagués anat als prats com a espectadors de la funció que van donar debades al pati de la presó. Els qui no tenen calés els qui no saben llegir els qui han arribat tard s'han quedat escoltant la ruda veu del venedor de versets escrits, per a aprendre's la literatura de la tragèdia de memòria:

        «Al negre cadafal estava jo assegut

        recitant les pregàries, penedit i sorrut

        hui em trenquen el coll, açò és ben sabut

        les meues malifetes aquesta mort m'han dut.»

        Els versets no són sinó una variació feta als que es van escriure, vint-i-cinc anys enrere, al parricida Osoro, més o menys són iguals els comportaments de tots els condemnats, tots ensopeguen als esglaons de l'escala, no tinc res contra el versaor. El meu poble haguera dit que a mi també em van matar mentre cridava «Visca el proletariat del món», jo, aquest covard que no ha tingut valor més que per a una mort heroica; la humil èpica del meu poble cantaria que vaig morir orgullós i sense por. Però tu no eres un heroi per a nosaltres, el nostre poble no sabia encara separar el wolframi, li ho ensenyaríem més tard. Tots necessitaven que morisses, covardament i miserable, els que et van condemnar necessiten un penedit, per a que l'execució pública compla totes les seues funcions. Malgrat haja sigut d'una forma difuminada, tot açò ho ha comprés Cienfuegos, després d'escoltar el cant del capador.

        — Si vols viure, dóna'm tots aqueixos papers ara mateix!

 

 

El botxí li diu netejar la corbata a açò que ara està fent, sembla un frare fregant els marges del calze amb el drap beneït. Amb un tros net de tela de sac treu els trossos de carn i pell del garrotat, que s'han quedat pegats a l'anella de ferro. És un treballador escrupolós, junta les despulles en aquest drap i les posa personalment al taüt. L'any passat van soterrar, abans que poguera tornar-les, l'executat a Sigüenza. Va cremar-les, després, als peus de la primera creu del calvari de la localitat. No li havia ensenyat ningú, açò: l'eixia de ben a dins. Està satisfet del seu treball, ha fet un agarrotament net, i és una llàstima no trobar el dia següent als diaris cap menció de la seua habilitat, perquè el govern, com sempre que s'executa un anarquista, ha prohibit la descripció de l'agarrotament, perquè aquest crim condemnable comès en la persona del ministre del consell, causa del dol nacional d'avui, exigeix que els dirigim, amb fermesa, als senyors fiscals la nostra veu, no per a recordar-los els textos de les lleis, ni les seues altes instruccions, que coneixen a bastança, sinó per honorar, amb profunda tristor, al patriota i gran home d'estat. Amb el pretext de donar noves detallades dels culpables, s'han fet sorgir, sense tindre aqueix objectiu, però, les llegendes que posen com a exemple a gent disposada a donar la vida per aqueixos que ells anomenen germans, màrtirs d'una idea, preparats per a afrontar qualsevol patiment; com si la traïció poguera dur al costat l'heroïcitat, o les seues cruentes accions l'humanisme. L'apologia d'aquest delicte no és sols la presentació de l'acte criminal com a lloable i com a plausible el comportament de qui ho ha executat, sinó també minimitzar la magnitud del delicte i la presentació de característiques que els farien simpàtics.

        De boca en boca ha arribat fins avui la teua amorosa amenaça, per damunt de totes les censures de premsa. Cienfuegos o Azkarate o un treballador de la fàbrica d'armes d'Eibar que du una cicatriu, llavi avall, o un taverner a qui l'agrada llegir parlarien del teu mot, per molts anys, com si fossen tipògrafs clandestins: el vol cap a la primavera d'una societat esgotada, la ciència de la dissort del proletariat que, convertida en llavor, durà el temps de les cireres.

 

 

Apareixes, com vas prometre, amb la mà a la balustrada en homenatge a Cienfuegos, en la primera de les sis fotografies que et va fer Markaida. Un Lombroso espanyol va examinar les fotografies, en una quiromància de les postures. No va poder fer cap menyspreu de tu . Sembla que era de veure la teua flegma mentre el botxí feia els seus terrorífics preparatius, com demostra «la teua postura fisiognòmica». Els soldats van abaixar el cap. Quan el botxí comença l'ofegament, apareix tot el teu cos recaragolat, amb el cap fent força cap enrere, ulls tancats. En la darrera fotografia unes ales negres tapen el teu suplici. Com si algú hagués manipulat el negatiu, si puc escriure-ho així.

        En aquesta fotografia, malgrat estar feta en un pla general, es veu la teulada de la presó al marge superior, no apareix el cel. No ens mostra la llarga línia de fum blanc per sobre les teulades, en el moment en què et van donar garrot, aquell matí sense vent. Molts dels qui van anar a l'execució van creure que era un senyal, i es van astorar, el proletariat del món ataca Bergara, assedegat de venjança. Després van poder saber que Joxe Berriozabal havia calat foc a tots els seus llits, amb els cobertors i els llençols. Tenia verola a casa seua.

        Era pur fum, sense flames.

        Però juraria que, alguna vegada, hi hauria hagut un Cienfuegos a Bergara.

        He de creure, com tu, que hi ha un Cienfuegos a tots els Bergares, calmant el dolor dels torturats cremant les versions oficials amenaçant els botxins intentant deslliurar els condemnats. Potser jo no estava preparat per a una mort digna, potser somniava amb un boig que volia salvar-me, no tenia valor per a una mort bruta, t'ho tinc dit. Pense, per a mi, si no va ser açò el que em va fer crear Cienfuegos. Potser. Però, també, perquè he de dignificar el meu poble, he creat aqueix coix llibertari perquè vull el meu poble entre els pobles del món. Allà hi era Cienfuegos, estic segur, en un treball subterrani contra la història del meu poble, com aqueixa Dolors que em vas fer crear tu camina per Trafalgar Square demanant solidaritat als vianants del món.

 

 

© Koldo Izagirre
© de la traducció: Luis Carmona Ortiz

www.susa-literatura.eus