PRIMERA ULLADA DE LA GRAN RATA

 

Jo he sigut a la mateixa cel·la on vas ser tu. No em vaig recordar de tu ni un moment, però, entre les mateixes quatre parets que et van tindre presoner estant. No podia pensar en res, era la primera vegada que em tenien pres en una cel·la i no duia més preocupació al cap que la meua situació. Anys més tard, quan vaig voler venjar, amb una mort digna, la memòria dels meus amics morts i torturats, et vaig menar a la cel·la on jo era, a Burgos.

        Sols tenia, però, la companyia de la brutícia a la cel·la buida, a Bergara, quan vaig ser empresonat per primera vegada.

        El forat que feia de comú estava ben porc. Vaig anar enrere i vaig pixar-hi des de lluny. Estava nerviós, fins aleshores no sabia què suposava estar pres, i tenia por de mi mateix. No sabia si els companys podrien mantindre la coartada que havíem acordat, perquè prompte estaria clar que portaven papers falsificats. Em vaig ajupir contra la paret del costat de la porta. Sabia que aviat començarien els crits, i volia estar preparat per a quan vingueren a per mi. Vaig fer-li una llarga ullada al forat. La Gran Rata havia d'eixir d'allí, pegant bots. Jo havia de cercar la protecció de la paret, endinsar-me en ella, com farien els companys que, sense cap dubte, ja havien començat a ser torturats.

        «On anaves?»

        No, no em farien així l'interrogatori.

        «On anàveu?»

        Havia vingut a matricular-me a l'Acadèmia de Delineació, en l'autobús del matí; no me n'he adonat, però, que avui és dissabte i estava tancada. Hauria de passar avorrit tota l'estona, esperant l'autobús del vespre. Per això m'he posat a fer autoestop, al costat de la carretera. Ho vaig repetir una vegada, i una altra, fins que m'ho vaig creure jo mateix.

        «Tu no saps què portava aqueix cotxe, doncs?»

        Vaig sentir soroll de passes. Jo no estava fitxat, si jo també mantenia la mentida haurien d'alliberar-me. I no tenia més remei que mantindre-la, havia de mostrar valor als meus companys, havia d'eixir lliure, per a fer endavant el que ells no podrien fer. Van obrir la porta, em vaig posar dempeus. Havia de fer com si estigués esporuguit , però no massa. Com m'havien dit, també a la tortura cal saber actuar.

        — Mira'm als ulls!

        Pel mostatxo que duia, llavis avall, devia ésser El Mexicà. Tots havíem sentit parlar d'ell. Anava vestit de paisà, la culata de la pistola a la vista, posada al cinturó. Em va demanar el meu nom, mirant el meu carnet. Nom de la mare, nom del pare, data de naiximent. I, de nou, el meu nom.

        — I jo... saps qui sóc, jo?

        — No... no senyor.

        Em va donar una tremenda galtada, que em va fer rodolar pel terra. La gran rata va aparèixer al forat del comú, rient-se de mi.

        — Tu no serveixes per a aquest treball!

        Em van deixar sol. Quan van tancar la porta em vaig posar dempeus, abans que s'apropés aquella merdosa. Tenia l'orella en foc, i un sorollet fluixet em foradava el cervell. No podia perdre de vista aquella fastigosa, era tan covarda com cruel. Em vaig netejar les mans fregant-les contra els pantalons. Vaig sentir soroll de panys obrint-se, a la cambra del costat. Em van apropar els amics. Hauria d'escoltar colps, crits, preguntes, porrades. Aleshores em vaig tranquil·litzar. No els preocupava que jo escoltés el que deien els altres, s'havien empassat allò de l'autoestop. Volien fer-me por, però. Jo seria u més dels qui havien escoltat com torturaven, u més dels qui haurien vist la rosegadora que du la gent al forat negre; em ficarien al gran grup dels esporuguits, necessari per al Règim. Vaig tancar els punys, fins a fer-me mal. Vaig jurar que em venjaria, que venjaria els meus amics torturats. El coratge que vaig prendre aleshores, me'l vas donar tu. Però jo no sabia, no sabia encara, que tu vas ser a la cel·la tretze de la presó de Bergara, abans que jo. Els crits de l'Andoni em foradaven el cervell ara, més dolorosos que les galtades del Mexicà. Vaig fer un pas endavant, i el cap de la rata va desaparèixer. Vaig anar fins al forat, volia escopir-la als ulls. Vaig contenir l'alè. Semblava l'aigua de pluja, embrutida, al bassal format al forat que resta després d'arrancar un pal, havia enviat la rata als inferns. Els crits de l'Andoni podien ser un missatge perquè aprengueren els ciutadans amants de la pau, arribats al jutjat a demanar una partida de naiximent; tots els qui han escoltat tortures no s'amaguen en el grup dels aterroritzats. La llum difusa que arribava de fora em mostrava les ferides de la paret. Corbelles martells, lauburus goras. Aquesta cel·la va tindre detinguts, després de tu, abans de mi. Volia desafiar la sàdica de l'ombra i, quan em vaig ajupir per a trobar-la, vaig llegir un nom, fet amb un clau o amb les ungles, a un racó encara grisós de la paret.

 

 

Casa família treball amics, tot ho vaig deixar al meu poblet, situat més lluny de la ciutat que Foggia de Roma. Vaig vindre al mig d'amics i amigues a qui no coneixia sinó pels malnoms, per a aprofundir els ideals en la lluita. En aquells dies d'eufòria i temor, vaig conèixer molts homes i moltes dones que em van fer sentir vergonya de mi mateix; joves generosos cors grans esperits lliures. Sobre tot, vaig conèixer u que s'assemblaria molt a tu, més a l'hora de la mort que en la vida. O, millor dit, al camí cap a la mort, al modus com va afrontar la seua mort. Semblava un tipògraf, vinclat sempre sobre els llibres, sense alçar el cap, llegint; em preguntaria, potser fent-me l'heroi d'allò que estava llegint, o com si tinguera la necessitat de millorar el diàleg dels protagonistes que apareixien ara. Anava sempre amb endevinalles, a mi almenys em semblava que em feia exàmens i, molt sovint, l'enviava a fer la mà. Continuava llegint, alçant els muscles. Era un bon encaixador, no l'importava que jo m'emprenyés i tenia dret a açò, ja que ell era d'aqueixos que no perden mai la calma.

        — Tu creus que cal tindre el cor ple de bones intencions, per a fer la revolució?

        — Sí...és clar. Per a què hem de fer la revolució, si no és per a afavorir el poble? És que això es una mala intenció, ara ?

        Estàvem aturats a un semàfor, em va respondre sense apartar la mirada del llum.

        — Bo...També es poden fer revolucions per a tindre el poder, sense més romanços !

        — No és una revolució, doncs, o serà una revolució traïda...

        — Aquest cotxe no tira gens!

        No em va fer cas, durant una bona estona. Era veritat que avançàvem els camions molt lentament, en el camí muntanyós de Markina a Ondarroa.

        — Doncs, això no és suficient! Tindre el cor ple de bones intencions no és suficient! Hem d'omplir també les mans!

        Dient açò, va introduir una mà a la butxaca de la jaqueta. Va treure una pistola a la palma de la mà. Una vella Astra.

        — Guarda això!

        Jo, a dir veritat, havia començat a deixar-me una barbeta com la d'el Che. En aquells anys portar barba ressaltava prou; vaig haver de tallar-la, abans que creixera massa. Però allò era molt millor.

        — Ha fet dues guerres, la primera a Catalunya i la segona a l'Algèria.

        — I ara ha de començar la tercera, clar.

        — A les meues mans!

        Crec que aquell dia em vaig adonar, per primera vegada, que estàvem capficats en un treball que ens podia dur a la mort, quan em va dir en Txabi:

        — He aconseguit per a tots!

 

 

Es va aturar al davant d'un aparador, sense dir res. Feia molt sovint coses així. Vaig tornar enrere, per a apropar-me a ell, però en aquell moment un home alt li va agafar pel coll. «Etxebarrieta!» li va dir; devia ésser un conegut seu. Me'n vaig allunyar xino-xano, i em vaig aturar al cantó del carrer, esperant-lo. L'home em mirava, de tant en tant, i li feia senyals amb el braç al meu amic, vaig pensar que li estava contant xerrameques.

        — És un amic del meu pare —em va aclarir, després d'aconseguir lliurar-se d'ell—li he fet una aposta!

        A l'escola no vam tindre problemes, ens van portar fins l'aula a on tenien la multicopista, per a que nosaltres els mostréssem la nostra Enciclopèdia Universal. Era un trasto, no podríem alçar-la entre tots dos. Però l'escola tenia una entrada fàcil i no estava massa lluny d'aquella aula la porta que donava al carrer, sense haver de passar per alguns passadissos, baixant per escales potser prou estretes. Vam tindre sort: era l'hora del pati, i el director ens va allunyar d'allà, per a evitar que els balons ens trenquessen les ulleres.

        — Li he apostat que guanyarem!

        A en Txabi li agradava la xerrameca, mentre conduïa. L'interior del cotxe era la millor oficina per a ell.

        — Ha començat a esbroncar-me, el paio! A veure en quines salses estic ficat.

        — I, en quines salses estàs ficat, Txabi?— L'hi ho vaig dir sense cap tipus d'ironia, pronunciant bé les paraules, arrugant el front.

        — Amb vosaltres! —crec que va ser l'única vegada que em va mirar, mentre conduïa.

        — Amb nosaltres? Tu no ets nosaltres, doncs?

        — No... —em va respondre molt tranquil.— Jo vaig amb vosaltres, però jo no sóc ni vosaltres ni nosaltres!

        Li vaig dir que no es fiqués en filosofies barates, o alguna cosa semblant. Havia llegit, no sé ben bé on, que filosofar massa t'aburgesava, i nosaltres havíem passat de les paraules contra el General, directament a l'acció.

        — Bo... li he dit a aqueix paio que guanyareu segur, i que per això estic amb vosaltres.

        Molt més tard, apareixeria aquella postura elitista, que li va quedar de la jovenesa, quan es van publicar els seus poemes:

 

                Cada vegada que comence

                el camí cap a mi mateix

                m'he preguntat:

                Qui són els meus?

                En un silenci ample

                Volaven els ocells

                Sobre els camps.

 

        Feia bogeries, i jo diria que les feia amb gran coneixement. Anar al lloc de l'acció per a conèixer-lo, amb la cara descoberta, per exemple, a per una multicopista. Ara crec que anava provant-se a si mateix.

        — No podem fallar, m'entens? No podem fallar, li he apostat que guanyaríem!

        I va començar a riure. He necessitat trenta anys per a comprendre l'humor d'en Txabi.

 

 

Quan vam arribar a la cambra que ens havia preparat el rector del poble, després de pujar per les escales que devien ser les que duien a la torre del campanar, teníem dos llits esperant-nos, amb coixins i tot. No tenien llençols, però tot estava molt net. Ens vam disposar a dormir. Vaig tirar la motxilla a un racó, vaig buidar la butxaca.

        — No guardes el trasto sota el coixí.

        — Per què no? On vols que ho guarde?

        — Aqueixos són costums dels gànsters.

        — Veges tu! I tu com ho saps això, Lucky Luciano?

        — No ho has vist als films? Els gànsters guarden sempre el trasto sota el coixí.

        Recorde que una setmana abans m'havia parlat de l'ètica dels gànsters.

        — És d'allò més útil si t'ataquen de nit. Els gànsters ho fan així, i els policies també; què et penses, que no vaig mai al cinema, jo?

        — No digues ximpleses, com pot ser útil. Algun dia eixiràs cap a una acció deixant la pipa oblidada sota el coixí, ja ho veuràs!

        Jo ja havia pensat abans que en el meu cas aqueix costum no era gens bo, perquè dormia amb les mans sota el coixí i podia ocórrer un accident, sense voler-ho. Vaig guardar el trasto sota el coixí, doncs, com per a menysprear en Txabi.

        — He d'escriure un conte... Un home té el costum de guardar el mocador sota el coixí, té molts gargalls i, de nit, li fa un bon servei per a deixar els esputs, en lloc d'haver d'anar-se al comú, o empassar-se'ls. Un dia fica la mà sota el coixí, mig endormit i, en lloc d'agafar el mocador, agafa la pistola. I, pensant que es moca, es mata. Es com per riure, morir al llit, oi? N'hi ha llocs millors...

        No em va agradar el conte, jo podia ésser el protagonista. Vaig callar, pensatiu. Després, li vaig contestar:

        — Guaita, no et confongues de llit i no et suïcidaràs per accident.

        No em va contestar, estava dormint. O es feia el dormit, qui sap.

 

 

Teníem una cita al mont, en aquells temps en què anàvem sempre per la muntanya, érem uns veritables maquis; ell era l'únic que sabia anar tranquil pels carrers. Quan es va acabar el termini de seguretat vaig prendre l'autobús per a tornar enrere. La gent comentava que hi havia hagut un tiroteig a Tolosa. Com si estigués plovent per la part de dins del cristall vaig veure les cases els cotxes els treballadors, els ulls de miop d'en Txabi, semblants als teus. I, a estones, els ulls d'en Txabi es tornaven en els d'una rata que es reia de mi.

        Era un autòmat, recollint els rastres precipitadament, mentre escoltava la ràdio. Parlaven de dos morts, un d'ells sense identificar, jove... Abans d'escoltar-ho, ja sabia que sols podia ésser ell. Vaig descobrir un paperet sota el llit, era la seua lletra. Una frase en francès, copiada d'algun lloc, és clar. «No ens duran al cementeri, abans de donar-li a aquesta societat el pagament per la jovenesa buida que ens ha volgut oferir.» La mort d'en Txabi em va deixar tan fet pols com si tot allò viscut fins aleshores hagués sigut un somni. Que no era suficient el cor ple de bones intencions, que el calia un cotxe ràpid per a arribar a temps, que havíem de guanyar l'aposta; totes les burles i ironies prenien un altre sentit. Havia pres la vida amb molta pressa, vivia els instants, ara pense que sabia que tindria poca vida pel davant, que ell cercava una feina de gran velocitat. Va ser el nostre primer mort, caminant per la penitència d'un pecat necessari. Va arribar fins al sacrifici final. Per a morir, va matar. Com tu.

        No va ser un accident, jo sé que no va ser així. Quan escolte que li va perdre una imprudència, dic que sí, però no m'ho crec. Faig un sí mut, que el van donar l'alto per excés de velocitat. Per dins dic no, però. Ell també ho sabia, i no tan sols perquè haguera llegit massa llibres francesos, que dur és viure amb la pena de mort a sobre. I jo, ara, ho sé millor que ell. Per això anava sempre amb pressa, desitjant arribar a temps; havíem de realitzar en un termini concret els afers, no tan sols el cor, sinó omplint també les mans de bones intencions. Un Lombroso diria que la seua mort va ser un suïcidi indirecte. Un suïcidi dialèctic, diria jo ara, perquè hi havia una raó revolucionària en el seu viure de pressa. He sentit dir que ell utilitzava la lluita com a excusa; jo també reconec que em va utilitzar per a provar-se a si mateix. Però açò, tant si fos veritat com si no, no minvava la seua grandesa: malgrat estar a dins d'una organització, el concepte de responsabilitat personal guiava la seua vida. Era un dels nostres, però era ell. I per a donar-nos valor i exemple va morir, senyor dels seus actes; com un llibertari que se sacrifica en una acció dolorosa. Com tu, Lilio.

 

 

És elegant però trista, aquesta vila que voldria ser una ciutat, feta de pedres negres. Cap del partit judicial d'un districte enriquit per la siderúrgia, va tindre el rigor suficient per a haver-hi una presó. Presó per a borratxos i parricides; una presó sense vaga de fam, diguem-ne. Tu series el primer pres polític, allà. Però la gent oblida les referències a la presó. Dius Bergara, i tot seguit la gent et parlarà del formós Sant Crist i els bescuits farcits; o de l'abraçada entre els liberals i els carlins, l'any 1839, exemple de traïció per als bascos. No obstant açò, va fer conegut Bergara, per un instant, tant com per haver-hi fet la separació del wolframi, el ser la seua presó el lloc on van matar-te.

        Aquell matí, sembla que el bergarès anava decaigut. Davant algunes cases hi havia grups de dones, murmurant; i qui passés per la Plaça Alta, sols miraria la presó de reüll. Aquell matí calent on havien de matar-te, sembla que el poble no estava més content que en d'altres matins. Pareix que el Palau del costat de l'església tenia, també, les finestres tancades. Açò em va dir el senyor d'Olaso, en la darrera visita que li vaig fer, abans de la seua mort.

        — Els meus pares passaven el mes de juliol a Santa Àgueda i, quan van saber que un jove italià havia matat a aquell home al qui ells saludaven diàriament, en les seues passejades de la cambra al bany turc, i del bany turc a la cambra, sempre amb la tovallola al coll, es van commoure.

        — No estimarien massa a Cánovas, però...

        — No, però ja sap vostè, quan li diuen que han matat a algú que ha estat al seu costat... Llavors, mon pare va agafar tota la família, les minyones i els minyons, i va endur-se'ls a Segura; per a que ningú poguera veure des d'aquestes finestres com mataven a qui el va matar.

        Li vaig creure, però es mentida que els bascos no volgueren veure't morir. De tots els pobles de la contornada es van llogar òmnibus, per a vindre; de bon matí va eixir un tren de Donostia, per als qui volien arribar a temps a la teua execució. Tu vas ésser el número principal de les festes de Sant Roc, un anarquista italià al patíbul, allò mai vist, malgrat aparèixer aquestes finestres tancades. A mi també em va allunyar de la finestra el senyor de les torres d'Olaso. Em va mostrar les cadires de la cambra; no me'n recorde si em va dir que eren de l'estil Lluís XIV, o bé Lluís XV, aquelles fustes suavitzades.

        — Sega ací mateix, i no es moga fins que jo torne.

        Vaig fer el que va dir-me, mentre ell es perdia per la part de darrere de la casa. Vaig sentir com pujava l'escala, pel soroll dels esglaons. Vaig esperar, tant elegant com si estiguera a la cadira elèctrica. El Senyor d'Olaso va aparèixer, en silenci mirant-me a través d'una càmera fotogràfica.

        — No es moga!

        Me la va fer i, d'allí mateix, va començar la polaroid a treure la llengua.

        — Li la donaré, com a record. Sap on era vostè assegut?

        Els mobles d'aquella casa van ser requisats, per a moblar el palau d'estiu que e General tenia a Donostia. Després de la mort del General la base per a que tornessen a ser propietat dels Olaso, van ser les fotografies aparegudes a la premsa. Vaig fer com si no ho recordés, per a donar-li al d'Olaso l'alegria de contar-m'ho.

        — Està mort, i ara nosaltres posem el cul en les cadires on ell va seure! Mire, ja ha començat a eixir el color, està vostè molt elegant.

        Estava tan elegant com poguera estar-lo un desgraciat de Lousiana, esperant els 1.900 volts, el cap dreçat contra l'espatllar, les mans lligades als braços de la cadira. Li vaig donar un sí de cortesia. Aquell General que va seure en la mateixa cadira on seia jo ara, volia matar-me. En un pati obscur, no sota el sol i enfront de la gent. Però el d'Olaso no es recordava d'això. Els qui va matar el General han pres més força en la memòria del poble, que els qui ens va haver d'indultar.

 

 

Per a tindre el dret d'ésser el teu hereu, m'haguera calgut pujar els esglaons del patíbul, en públic i sota el sol, com tu, en aquest pati que ara visite com a turista, mentre espere a Jean Claude. Potser que, quan pujaves els esglaons del patíbul, hagueres alçat el cap per un instant, i hagueres vist totes les finestres de la torre del costat de l'església tancades. Vas pensar que estaven de dol per tu? Què pensa u, quan el conviden a seure al patíbul?

        Avui Bergara no té cap presó, la de llavors l'han convertida en magatzem per a la paperassa que li sobra al jutjat. L'únic rastre dels temps que vam ser allà tu i jo, podrien ser els barrots de les finestretes.

        — Angiolillo va ser a aquesta cel·la! —M'ha dit molt fluixet.

        M'ha obert la porta, són els comuns. M'ha adreçat un petit somriure, com si estigués demanant disculpes. Algú ha volgut guardar un lloc especial, un terreny tancat que no es desfés en l'amplitud del saló.

        — El nom de Salvador Puig Antich li diu alguna cosa?

        El funcionari municipal és massa jove, per a recordar allò. El darrer revolucionari al que va donar garrot vil Espanya, un anarquista.

        — Sí, ho he llegit en algun lloc.

        — A la Model de Barcelona, el saló on van matar-lo l'han convertit en la cambra pels vis-a-vis.

        I alguns presos, tot i saber-ne a on són, aconsegueixen calfar-se amb les visites íntimes. Açò m'han dit els amics que han passat per allà en aquests darrers anys. Ací també han volgut perpetuar, pel que sembla, per a ocasions en què també cal mig despullar-se, la que va ser la teua darrera residència. No està malament, perquè la cel·la, en el fons, no es més que un comú; la cambra d'espera de la claveguera principal.

        M'he acostat al racó d'abaix de la finestra, i m'he quedat mirant la paret. Tot està renovat i pintat; el missatge teu, que vaig rebre quan em van detindre per primera vegada, l'han esborrat. Debades he passat els dits per la paret. M'he quedat mirant la tassa. Allà, sota d'aquestes aigües desinfectades, està la tafanera sàdica. L'he escopit entre els ulls, en el teu nom.

        HI ha una porta cegada, en la part de davant del cementeri, cap a la dreta; el buit d'altres temps està cobert amb atavons, segons indiquen les línies que apareixen sota la barreja. He contornat la tanca. N'hi ha un matossar que fa de tanca, més enllà de la tanca de porlan, cap a l'esquerra. Sembla un hort, menjat pels matolls. M'he topat amb una vella, que seia en una cadira; amb la falda alçada, escalfant les gambes de pollastre al sol, ulls tancats.

        — M'han dit que la Porta de l'Infern es troba per ací.

        S'ha alçat, abans de respondre. M'ha ofert una poma, que ha tret de la bossa de plàstic que duu al braç. Li he dit que no. L'ha mossegada, sembla que les dents siguen seues.

        — És ací.

        No hi ha ningú. En la nostra marxa, fem que es queixe la graveta. Anem cap a la porta cegada, per la part de dins. És un tros llevat al cementeri, limitat per una porta de barres de ferro. Dins d'aquest cementeri separat, cobert per un material igual al de la porta de fora i, pel que sembla, feta en la mateixa època, n'hi ha una altra tanca, a la vista . Jo diria que és l'ossari.

        — Porta de l'Infern li deien a la de fora. Ara està tancada.

        — Per què l'anomenàveu de l'Infern?

        — No ho sé. Era roja.

        — Perquè era roja l'hi anomenaríeu!

        Ha rigut. M'ha demanat que vingués i, tornant enrere, l'he seguida per l'escala del costat de la porta principal. Ha crescut l'herba en les teulades d'aquests sepulcres ombrejats. El que abans hem vist des de baix, ho veurem ara des de dalt.

        He comptat cinc cranis. Els fèmurs, sense carn, prenen unes dimensions de follia. Tot té el to blanc grisós de la cendra. Al mig, com si el cadàver volguera alçar la rajola, apareixen dues cames, obscenes a la llum, com oferides a algun necròfil.

        — Sota aqueixos ossos està Angiolillo. —M'ha dit la dona; mentre, no perdona la poma.

        Per un moment vam ésser rojos, històricament rojos, i tots els Mussolini van jurar que destruirien el nostre poble. Vam ésser, d'alguna manera, dignes de la teua mort, amb una història terrible: vam perdre la guerra, però van caure sobre els teus ossos les tontes víctimes dels fusells d'un únic tir, comprats pel senyor d'Olaso: els ossos d'aquells camicia nera de Foggia, arribats per a degollar els anarquistes de Bergara. La masmorra es va omplir d'uns clients nous, vas anar cada vegada més a baix, al pou, com si la gran rata et volguera agafar. Açò que llavors va ser un cementeri és ara un ossari; una cambra per als vis-a-vis dels esquelets. He volgut comprovar allò que va dir el Senyor d'Olaso.

        — És veritat que algú deixava ací, cada vint d'agost, un ram de flors, fa temps?

        S'ha quedat fitant-me als ulls. Després d'un silenci, m'ha respost la dona.

        — Jo vinc tots els anys per Tots Sants, però no recorde haver vist mai flors ací. Vostè... Jo el conec! He vist la seua cara en els diaris...

        Li he dit que podia ser. M'ha agafat pel braç, però, abans que poguera anar-me'n, ha dit el meu cognom, en un sospir. Li he dit que sí amb el cap i, sense deixar-me anar escales avall, m'ha abraçat, mentre em besava les galtes, plorant.

 

 

© Koldo Izagirre
© de la traducció: Luis Carmona Ortiz

www.susa-literatura.eus