DE VEGADES
De vegades em sembla
que sóc joguina del nen que porto a dins,
ara aquí, ara allà...
I que si volem,
encara tenim il·lusions i somnis.
De vegades volto pel barri vell,
abstret, ara aquí, ara allà...
Quan passo per l'església evangelista dels gitanos
penso que puc trencar les nostres barreres
i que es desfan els conflictes que ens afecten
Amb marroquins i algerians.
Les seves mesquites també són part del meu passeig.
He estat apunt d'entrar al locutori sud-americà
de vegades,
Per saber qui són
mentre feia un truc en fals.
De vegades penso:
què devia fer aquesta gent abans de venir aquí.
Com s'ha pogut formar un Nou Ordre
en aquest carrer, al barri vell.
Encara que inversemblant,
l'església, les mesquites, el locutori
i fins un convent de clausura conviuen en aquest mateix carrer.
Uns aquí, els altre allà... abstrets.
De vegades veig la policia
fent feines de vigilància
Ara aquí, ara allà
No sé fins quan seré joguina d'aquest meu nen
fins quan la grandesa de la infància
fins quan els somnis, les il·lusions.
De vegades penso que no gosaré d'entrar al locutori
ni tampoc a la carnisseria africana.
Tinc por de com prendrien la meva presència.
Creuo el carrer de dalt a baix, de vegades.
Sens entrar enlloc, sens enraonar amb ningú
i imagino, que només passant-hi,
s'afebleix tot allò que ens separa.
© Edu Zelaieta